Què és la consciència? Sant Tomàs d'Aquino la defineix com una forma de coneixement que té dues accepcions diferents: la consciència psicològica i la consciència moral. Ambdues estan estretament relacionades. El primer significat fa referència a l'autopercepció de la persona i dels seus actes; el segon consisteix a saber què volem fer i què no. Encamina la persona vers el bé i l’allunya del mal. Sant Tomàs argumenta que la consciència psicològica és la base de la consciència moral, ja que la inclou.
Alguns idiomes tenen paraules pròpies per a cadascun dels dos tipus de coneixement. Per exemple, en castellà existeix la paraula consciencia per designar pròpiament la realitat psicològica i per referir-se al saber moral només s'utilitza el terme conciencia. En canvi, en català hi ha un únic terme, consciència, que abasta els dos significats. Etimològicament, ambdues provenen del llatí conscire (saber simultàniament) o (saber que se sap). Avui voldria reflexionar sobre la consciència moral.
La consciència (conciencia) és la veu interior que ressona en cadascun de nosaltres. És el lloc de trobada íntima amb nosaltres mateixos i amb Déu, i on fem una valoració moral dels nostres actes. Ens porta a practicar el bé i evitar el mal a la llum de la voluntat divina. Com expressa Sant Agustí: “La consciència és la veu de Déu al santuari de l'home”.
El Catecisme de l'Església catòlica ens ensenya que la consciència moral exerceix una triple missió a la vida del creient: ordenar, jutjar i testificar. Li ordena al moment oportú practicar el bé i evitar el mal; jutja les opcions concretes aprovant les que són bones i denunciant les que són dolentes; i testifica l'autoritat de la veritat amb referència al Bé suprem pel qual la persona humana se sent atreta i els manaments dels quals acull (CEC, 1776).
Sempre he cregut que la consciència ha d'anar davant nostre, ja que és la veu de Déu que ressona en la nostra ànima. Déu ens crida a través d’ella, mitjançant l’alè del seu Esperit. D'altra banda, ningú no pot incidir en la nostra pròpia consciència. Ningú no ens pot dir com hem d'actuar, perquè atemptaria contra el bé més preuat de les persones: la llibertat. En aquest sentit, el catecisme addueix: “L'home té el dret d'obrar en consciència i en llibertat a fi de prendre personalment les decisions morals. L'home no pot ser obligat a actuar contra la seva consciència. Però tampoc no pot ser impedit d'obrar segons la seva consciència, sobretot en matèria religiosa”(CEC, 1782). 
La consciència moral és un judici que ens ajuda a reconèixer la qualitat moral d'un acte concret que pensem fer, estem fent o que volem realitzar, però només pot jutjar els actes propis de cada persona, no els aliens. La consciència és personal, única i intransferible, igual que ho és la nostra relació amb Déu. Com diu Ciceró: “La meva consciència té per a mi més pes que l'opinió de tothom”.
La consciència es pot formar, però també es pot deformar i tornar laxa. La veritable llibertat rau en una recta consciència. Aquesta ens diu en cada moment com hem d'actuar correctament. A més, ens ajuda a ser feliços i a trobar la pau. “Fàcilment, estarà content i assossegat qui, de veritat, té la consciència neta” (Tomàs De Kempis). 
Perquè la consciència pugui exercir el seu paper com la veu de Déu que ressona dins nostre cal que la interioritzem. Per això requereix reflexió i introspecció. Així, en el silenci de la nit és bo fer un petit examen de consciència, pensar en les accions que hem realitzat durant el dia; en allò que hem fet i potser en allò que hem omès. Viure cada dia i cada instant amb plenitud.
“Treballa per mantenir viva al teu pit aquesta petita espurna de foc celeste, la consciència” (George Washington).