L’any 2017 em trobava implicat en l’elaboració d’un llibre immens, Retrats Músics Andorra, un recull de retrats de tot de músics andorrans que estaven en actiu en aquell moment. Els artífexs d’aquesta ingent obra van ser els fotògrafs Lluís Casahuga, Robert Verdaguer i José Otero, liderats per l’enyorat Pep Aguareles. 66 imatges que retrataven un instant precís de la música del país.

El Pep, assabentat del meu interès en la recopilació de dades recents sobre músics i bandes del país, em va demanar que escrigués una mena de recull del que havia estat el món dels músics a Andorra les darreres dècades, i això em va portar a ampliar el que ja feia temps que havia anat recollint preguntant a amics com Jordi De Miguel o Tet Bazan.

Per complementar la informació que ja tenia vaig provocar tres trobades, una amb Gerard Claret, l’altra amb el Demi i una altra amb Jordi Roure, tres àmbits ben diferenciats, clàssica, rock and roll i música de ball.

Amb el Jordi ens coneixíem de feia molts anys, ja que fou qui va fer que Òscar Llauradó, Lluís Cartes, Roger Casamajor i jo mateix toquéssim junts per primer cop. Ja havíem tocat tots amb tots en diferents projectes, però tots quatre junts va ser a causa de la Big Band Comunal que ell va crear amb tot d’alumnes d’instruments de vent de l’Institut de Música. Va ser en aquesta conversa on vaig descobrir que també va ser ell, i son pare, els que van posar la primera pedra de la música moderna del país, l’any 1962, quan Melchor Larrosa va contractar Joan Roure perquè amenitzés la sala de festes La Rotonda.
Vam parlar d’una altra Andorra, d’una Andorra en la qual a l’hivern no es treballava i les sales de festes obrien només els set mesos de bon temps, una Andorra en la qual tothom es coneixia i en la qual, quan es va instal·lar en Joan, els membres del Centre Moral i Recreatiu d’Andorra, en assabentar-se que hi havia un músic per la vall li van proposar que muntés una coral, que va acabar sent l’Orfeó Andorrà.

Tocant a l’orquestra del seu pare havia de fer-se càrrec de la trompeta però també de la verra, i posteriorment del baix elèctric, o guitarra baixa, com ell li’n deia.

Se sentia molt orgullós de formar part d’una nissaga de músics. “El meu avi ja era trompetista –em deia– el meu pare també trompetista i compositor, jo trompetista i les meves filles també són músiques”. La seva filla gran, l’Anna, és professora de piano i la Marta va ser la representant d’Andorra el primer cop que vam participar a Eurovisió, amb el tema Jugarem a estimar-nos, fent que sonés per primera vegada la nostra llengua al certamen. Ara la Marta està rellançant la seva carrera després d’una pausa i ha editat una sèrie de singles, el darrer, Rèquiem #Envena.

Sigui com sigui, ha marxat un músic de cap a peus a qui li devem molt. Generós i respectuós. Se’l trobarà a faltar. Descansa en pau, Jordi.