El passat cap de setmana La Fanga Escènica va estrenar nou muntatge: Dones de flors i herbes, del dramaturg Agustí Franch i direcció d’Irina Robles. El vestuari de Maria Solsona, escenografia de Maria Ubach. Una estrena urgellenca amb perfum andorrà. Les dues actrius que donen vida als personatges, Núria Llobet i Raquel Torrent, comparteixen escena amb Xiomara Abello, que recrea l’espai sonor. Aquesta estrena es va produir a la sala L’Única, de la Seu, que és casa de la companyia. Un espai petit de mida, però gran d’intencions i propostes.
Dones de flors i herbes és la història del viatge, físic i vital de les seves protagonistes, la Pepeta i la Cinta, trementinaires. Aquest personatge femení, mític, místic i peculiar, que ha viscut entre nosaltres fins fa poc i ens ha deixat un món per descobrir. No faré jo aquí en aquestes línies una classe sobre trementinaires, millor veure la funció que tan meravellosament han creat com a homenatge a aquestes primeres apotecaries i herboristes.
La Pepeta, la veterana, prepara un nou viatge per a la venda d’herbes i remeis, amb la companyia de la seva cosina, joveneta i amb ganes de sortir a veure el mar, fer-se una fotografia i comprar xocolata. Durant el camí descobrim la vida, la història i els secrets que envolten aquests dos personatges, dones d’un temps pretèrit que els amaga molta llibertat, però valentes en les seves decisions.
En aquest camí trobem altres personatges que ajuden a descobrir més del caràcter de les protagonistes, però també de l’època, mentre que la veu que canta ens ajuda a transitar d’un remei a un altre. La posada en escena és preciosista, subtil i cuidada al detall, fent una història plena de moments de tendresa i emocions. Les actrius componen fantàsticament personatges plens de matisos que omplen els espais i els camins que van recorrent. L’escenografia, mòbil i versàtil, es va transformant, ara portes ara somnis.
El vestuari florit remarca el to de la història i la tendresa, un punt més del camí que la Irina, sempre pendent dels detalls, fa per arrodonir l’espectacle. Potser el text ens porta a vegades a canvis de tema, i resolució de situacions d’una forma precipitada, que la posada en escena ajuda a passar. La història porta un ritme allunyat del soroll del nostre temps. Les escenes més emotives i aquelles on l’humor i la música són presents ens fan agafar una mica d’aire fresc i ritme en aquest viatge on la tendresa i l’amor per aquests personatges és la guia principal.
Espero que el camí d’aquestes dones sigui llarg i exitós, i que les porti a Andorra per poder gaudir d’aquestes històries. Si coincideixen en la seva ruta, no ho dubtin, a aquestes Dones de flors i herbes cal seguir-les!
