Han passat quinze dies d’aquell cap de setmana en què vam omplir el país de projectes culturals i artístics en el marc de l’Andorra Crea. Per als que hi vam estar involucrats van ser dies de molt enrenou, molt d’esforç i d'exhibició de grans muntatges, propis i de companys. També era el moment de pensar que no només era una mostra particular de projectes artístics que es volien vendre, sinó també una mostra del múscul artístic del país: infraestructura, artistes, públic, suport institucional i del gremi i oportunitats de vendre una imatge, tant important en els temps que ens toca viure: els comuns que lluïen les seves infraestructures i capacitat de donar llar a les companyies residents, les entitats culturals per intercanviar objectius, els artistes que exposaven i els companys que ens donàvem suport els uns als altres (o no, que a vegades també vol dir molt), el públic que dona caliu, el poder de convocatòria real i el tracte als programadors que s’oferia. Molts elements a valorar. Vull, des d’aquesta petita finestra d’idees culturals, posar en relleu una de les coses que més m’agrada i que pot servir de mostra, per als qui no sàpiguen de què parlo, o potser fins i tot per a aquells a qui no interessa gaire aquest artefacte de l’Andorra Crea, públic en general i artistes que pensen que no va amb ells. Un dels camins més interessants, per mi, ha sigut el de la unió i la força. Andorra Crea ens ha donat l’oportunitat de produir projectes que haguessin sigut impossibles d’una altra forma i de poder comptar amb noms i persones que sumen molt més. Ara sí que parlo en concret de la meva experiència, de treure del calaix un projecte que esperava la seva oportunitat. Ens han donat la força per poder veure sobre l’escenari un grup tan formidable, en una producció com no havíem vist, amb 17 artistes professionals de casa, sota un mateix projecte.
Evidentment, l’opinió del resultat final no és meva, serà del públic, sobirà i absolut. Però fora d’això, i de l’espectacle concret, el que crec que no té discussió és que podem creure, que podem somiar en mitjà i gran format, que podem oferir projectes que ens fan grans, que podem donar valor a produccions que surtin de fer-nos petits i de treballar en precari. Vull pensar que hem estat a l’alçada de les expectatives. No valoro la qualitat artística pel nombre d’intèrprets o de persones que tenen darrere; no vull treure valor a la resta de propostes escèniques, que han lluitat tant o més. El mateix mèrit artístic té el solista que la gran companyia. Vull posar en valor que hem de pensar en gran, sense mirar fora, sense pensar en les portes exteriors, que són necessàries, però no imprescindibles. Que sumant esforços, públics i privats, i posant-hi de la nostra part, artistes i entitats, podem arribar a grans objectius. Som un país petit, amb una indústria cultural petita, cert, però aquests límits no han de ser una mesura negativa, sinó un repte de capacitats i objectius de creixement. Potser no podem ser grans i no podem plantar baobabs que ens mengen els recursos, però sí que podem cuidar les nostres roses i mostrar un jardí preciós.
