Des de fa unes setmanes que el món s’ha acostumat a escoltar com el president dels EUA tensa totes les costures de les relacions internacionals. Desmantella acords, posa en escac les organitzacions internacionals que, des del final de la Segona Guerra Mundial apunten, gestionen i acosten els Estats i les societats del món, i organitza els espais dels territoris del nostre planeta seguint una visió unilateral única.

Conceptes com la solidaritat internacional, el respecte pels drets i les llibertats, la diversitat de les cultures i les societats o el creixement sostenible es desdibuixen i passen a ser utopies del passat. Totes les certeses i les bondats de la diplomàcia, del diàleg i de les negociacions exploten en mil bocins fins a desaparèixer del tauler.

Els EUA es desentenen d’organismes de les Nacions Unides importants com l'OMS o la Unesco, que cerquen acompanyar i fer créixer els pobles amb la salut, l'educació i la cultura.

També, en poques setmanes el seu president ha menyspreat el Tribunal Penal Internacional, del qual els EUA no és membre, i que cerca jutjar aquells que governen amb mà de ferro acusats de crims de guerra, de crims contra la humanitat i de genocidi, i ha replantejat a cop d’atacs i d’amenaces comercials països amb forts lligams econòmics, tots els vincles d’intercanvis comercials vigents. Però és que a més, com en un monopoli gegant que recorda els temps de la conferència de Berlín del 1885 quan els Estats europeus es van repartir l’Àfrica, proclama la seva voluntat d’apropiar-se nous territoris, com Groenlàndia, el Canadà i fer fora dos milions de gazians de les seves llars colpejats amb la tristor de viure enmig de ciutats en runes, per transformar la Franja de Gaza en una costa balneària de luxe.

I la llista d’anuncis seguida d'actes concrets continua inexorablement marcant les vides de milers de persones dins i fora dels EUA, com les deportacions massives d’il·legals que estaven al país o les pujades dels percentatges d’aranzels que torpedinen els intercanvis comercials mundials. I és que la majoria de preceptes que han guiat la mundialització s’han girat com un mitjó. La transparència, l'obertura, les unions, les associacions s’estan tenyint d’un color molt fosc.

Però el que no es pot negar és que no hagués avisat!

La majoria de decrets signats i que segueix signant amb frenesí els havia anunciat. I és que per molt que ens pesi, sobretot a Europa, el president dels EUA està aplicant fil per randa i amb una celeritat impecable tot el que havia exposat, dit i proclamat al seu electorat. Sense demora.

La sorpresa rau sobretot en el fet que està fent tot el que va dir. I això, sí que sembla rar i inaudit, ja que sovint als governants els costa molt aplicar amb tanta dedicació i rapidesa allò que han promès.

Dit això, no deixa de ser alertant haver d’acceptar que el món està potes amunt i que s’està anant cap a un món menys solidari, menys respectuós envers els pobles i les cultures, amb l’imperi de llei i el dret internacional coixos. Un món on a Europa, com s’ha observat aquests dies, li costarà mantenir una unitat ferma enfront de qui promou que l’egoisme, la llei del més fort i del més ric domini per sobre de tot.

Espero que no sigui així.