Hipocresia. Una paraula que no sé dir si que es fa servir massa o massa poc –la meva sensació és que massa poc– per valorar certes actituds contradictòries que mostrem com a societat. Però les sensacions no són gens objectives, ho sé. El cas és que hi ha expressions màximes d’hipocresia –és la meva opinió pura i dura– com la que vivim els nostres dies i a casa nostra. I doncs? Doncs perquè mentre es promociona i es participa en un d’aquests megaiupis, guais, i xaxipirulis esdeveniments de màrqueting... Permeteu-me un incís perquè no tinc res contra el màrqueting, el que passa és que tots aquests actes d’un dia amb un gurú, mag o prestidigitador que et dona la recepta per fer-te ric al cap de quatre dies s’anuncien així, com un esdeveniment de màrqueting.
Segueixo, doncs, on ho havia deixat. Doncs per a mi és una hipocresia publicitar actes de l’índole descrita d’empreses i empresaris dels quals vas a buscar el currículum i pots llegir sense embuts que són els que han dissenyat la campanya de màrqueting de plataformes “de micromecenatge per a contingut adult i pornogràfic” –cito com es defineixen– mentre fa uns mesos s’obria una investigació sobre una d’aquestes plataformes com la descrita, que per cert va suscitar posicionaments encesos socialment i políticament en el sentit d’endurir la Llei d’immigració fins i tot.
Quasi cada dia sentim parlar de quin model de país volem, de creixement sostenible, que ara ja sabem que són dues paraules oposades i que per tant l’expressió com a mínim s’hauria de canviar. I mentre ens omplim la boca de paraules grandiloqüents, els fets van per una altra banda. Digueu-me puritana, si voleu, però ho trobo hipòcrita i decebedor, què voleu que us digui.
