Saben vostès com amb paciència infinita he anat desgranant alguns dels motius que expliquen la victòria de Trump als EUA: aquesta mania d’insultar els que no pensen com nosaltres i dir-los ultradretans, feixistes o directament nazis, o l’harakiri identitari que s’han practicat els partits d’esquerra i que els ha convertit en opcions invotables per a una part cada vegada més nombrosa dels ciutadans. A la UE només queda Sánchez, llum de la progressia occidental. Imaginin el nivell. Avui els posaré dos exemples més vinguts d’Europa, i ho dic amb tota la pena perquè si alguna vegada he tingut temptacions d’exercir com a patriota de res ha sigut amb la bandera blava de la UE. Però ens ho posen molt difícil. Ho dic per l’espectacle lamentable que va oferir l’altre dia el president de la Conferència de Seguretat de Múnic, que es va posar a somicar a mitja roda de premsa. Tornin a llegir-ho: el president de la Conferència de Seguretat de la UE es va posar a plorar en públic perquè Donald ens ha agafat mania. S’imaginen que al cirurgià que ens ha d’operar se li humitegessin els ulls i li tremolessin les mans en el moment fatídic? O un bomber que es queda paralitzat pel pànic davant d’un incendi? Ara mateix, la UE és aquest tal Christoph Heusgen, que hauria d’haver sigut fulminantment cessat perquè soscava la confiança del més europeista. M’imagino que tota aquella xerrameca de la nova masculinitat era això: el paio que ens ha de defensar, plorant a moco tendido. Després tenim aquest ens fantasmagòric que es diu ILGA Europe i que l’altre dia rondinava perquè la nostra Llei d’igualtat es basa en la noció “de gènere” i no en la d’“identitat de gènere”. Més bla, bla, bla. Val que l’ILGA, o com es digui, no té res a veure amb la UE, però forma part del mateix xup-xup ideològic que durant anys ha monopolitzat el discurs públic i que ja és indigerible per a moltíssims. Vagin fent i es quedaran sols.
