Fa uns dies, la mare d’un company de classe del meu fill denunciava, a través de les seves xarxes, que els actes d’inauguració d’una coneguda marxa ciclista els havia despertat, a tota la família, a quarts de vuit del matí. Un diumenge. Amb tota l’educació del món, deia que potser no calia fer un acte tan sorollós tan d’hora. També es mostrava completament d’acord amb el meu comentari sobre el respecte que ha d’imperar entre aquells qui volen legítimament fer activitats de bon matí i aquells qui volen també legítimament descansar.

A mesura que anava passant el matí, m’anava rondant pel cap la idea de tornar a escriure sobre el tema però, conscient que podia tornar a aixecar polseguera, la idea no acabava de consolidar-se fins al cap d’uns dies. Vaig veure l’ocasió de completar aquell article que vaig publicar sobre el tema ara fa uns mesos en aquesta mateixa columna i donar-li una altra perspectiva. I torno a dir-ho avui: des del respecte, tothom pot donar la seva opinió sobre certes coses i expressar el seu desacord en allò que sembla federar gran part de la població. I tampoc n’estic tan segur que no hi hagi cada cop més detractors del tema que ens ocupa. O com a mínim, no estic tan segur que ens ho mirem tots amb tanta simpatia com al principi.

Entrem en matèria. Sempre he estat conforme a diversificar el turisme de casa nostra. D’entrada, no vaig veure amb mals ulls aquella idea de l’Andorra, Territori Ciclista, al contrari. Cada cop hi ha més practicants d’aquest esport, d’aquí i de fora. Fet que confirma l’èxit de la campanya. Ara bé, com en tot, l’excés de ciclistes a les nostres carreteres por arribar a ser un problema. Potser hauríem de limitar-ne la quantitat com en altres àmbits, on la massificació també comporta problemes. És una primera reflexió però n’hi ha d’altres cada cop més compartides, penso. Més enllà del civisme d’alguns i l’incivisme d’altres, i tornant a les marxes ciclistes de les quals el calendari en va ple, fins a quin punt és oportú i segur organitzar curses ciclistes amateurs a la via pública, compartint-la simultàniament amb la resta d’usuaris? És la via pública un lloc segur, oportú per a practicar-hi un esport, un terreny de joc per a l’oci d’alguns? La multitud d’accidents on hi ha ciclistes involucrats, que són cada cop més nombrosos en el dia a dia, corroboren l’argument de la inseguretat. Més reflexions. La mesura de tancar carreteres senceres per dedicar-les a la pràctica d’un esport per a  alguns pot semblar a priori una bona cosa, justament per atraure aquest tipus de turista i per minimitzar els perills de fer bici a la via pública. Però l’oci d’alguns és més legítim que l’oci d’uns altres? M’explico. No podent accedir a la part alta de certes carreteres impedeixen d’apropar-te a la part baixa de les muntanyes. Per exemple, si vols pujar a la Coma d’Arcalís per fer el Cataperdís des d’allà, o si vols pujar al Port Negre d’Arinsal des de la cota 1.900 de l’estació, et resulta impossible degut a la prohibició de circular amb el teu vehicle per aquestes carreteres durant bastantes hores al dia. En el cas d’Arcalís, els no ciclistes tenim una altra opció: pagar per pujar en telecabina. Des del respecte i l’acceptació d’aquesta mesura, a favor de la seguretat dels ciclistes, em veig obligat a canviar de plans o com a mínim a adaptar-me a una prohibició. També em sembla contradictori que es tanquin carreteres per a la pràctica segura del ciclisme i es facin rondes ciclistes enmig del trànsit. Penso que no es poden tancar carreteres per privilegiar l’esport i l’oci d’alguns. Som capaços de compartir la via pública perfectament.

Per acabar, i desitjant que les carreteres d’Andorra no es converteixin en un perpetu i perillós Tour de França, vull afegir que si no era suficient amb la por cap a alguns incívics al volant, ara s’afegeix la por a aquells que embruten la imatge dels ciclistes prudents, mentre baixen a tota bufa pels revolts de la carretera pensant-se que són al Tourmalet.