El turó de Montmagastre és perceptible des de diferents altituds dels contraforts Prepirinencs. Situat enmig d’una plana, la seva silueta és delatora del seu nom en llengua llatina: mama kastro, el castell del pit. Pocs són els paraments que es conserven de la fortalesa, que tingué com a darrera fita bèl·lica la passada Guerra Civil espanyola. Mentre que el pas del temps no ha estat commiseratiu amb el castell, no podem dir el mateix de la canònica de Sant Miquel, que tot i la ruïna, resta en bona part dempeus, perceptible de lluny sense l’ajuda de cap prismàtic.

La primera cita del castell és de l’any 926, quan un prevere anomenat Gaudí, va donar un alou que tenia en aquell indret al monestir de Sant Climent de Codinet. No deixa de ser curiosa la descripció del territori que ens mostra aquest document, amb vinyes i terres, una de les quals posseïda pel vescomte d’Urgell Giscafred. En aquesta donació també s’esmenta entre les afrontacions una terra, que era del comte Sunifred II, que assentà en tot aquest sector l’expansió territorial que havia iniciat el seu pare, Guifré I, conegut com a Guifré el Pilós.

Montmagastre s’ha considerat tradicionalment com el punt de partida de l’expedició comtal que es va dirigir cap a la Còrdova califal l’any 1010. Com bé som coneixedors, el comte Ermengol I, hi morí en la batalla de El Vaccar, al nord de la capital califal, juntament amb el cavaller Guitart d’Elins. L’amic Albert Villaró va escriure una encertada visió novel·lada d’aquesta expedició, L’Any dels Francs, que fou guardonada amb el premi Nestor Lujan de novel·la històrica.

L’església canonical de Sant Miquel és una supervivent del pas del temps, tot i l’esfondrament de la coberta que l’hi dona l’aspecte de ruïna romàntica actual. La cripta que trobem sota del ferm de la nau, i que es correspon a la part més primitiva del temple, va ser aprofitada com a graner.

Molt probablement, la fundació de la canònica, que hem de situar cap a l’any 1010 per part del malaurat comte Ermengol I, respondria cronològicament a una política de reformes d’aquest mandatari, que podem exemplificar l’any 1004 amb la unió del monestir de Sant Climent de Codinet al monestir de Sant Andreu de Tresponts, just després d’un viatge que aquest va fer a Roma. El comte ho va fer aconsellat pel papa Silvestre II, que era un bon coneixedor de les nostres latituds, atès que de jove va romandre uns anys com a monjo al monestir de Santa Maria de Ripoll. Molt possiblement, la decadència de Codinet hauria propiciat que Ermengol I es decantés abans per una canònica aquisgranesa en comptes d’un monestir benedictí per a la fundació d’aquesta nova comunitat religiosa. 

Amb els anys, tant el castell com la canònica van passar a formar part dels dominis d’Arnau Mir de Tost. Per aquest motiu, Sant Miquel de Montmagastre va esdevenir un priorat dependent de la canònica de Sant Pere d’Àger, emblema religiós d’aquella parentela dels vescomtes de Conflent i de Sant Ermengol, que eren els Tost.