Amb molta diferència, Peramola és la població de l’Alt Urgell que té més indicatius informatius –plaques, plaquetes i panells– estesos per carrers, cases i racons. És impossible no trobar-ne un. El responsable d’aquesta minuciosa cura informativa i de memòria és la presència entre els peramolins d’un personatge irrepetible: poeta, escriptor i historiador, tant com bona persona. Em vull referir a l’amic Josep Espunyes Esteve, lo Vilaro. Robust com les penyes, de veu rogallosa, però de verb fi i lèxic precís, és del tot impossible referir-se a Peramola sense fer-li un merescut esment.  

Per pujar al castell de Peramola ho farem per una altiva i llarga escala, amb els esglaons versats en un poema del citat, que comença: “M’agrada ser al cafè les nits d’hivern,/aquelles nits de fred i glaç a fora,/ en què els minuts no sumen mai una hora/i s’aixera a la llar un foc d’infern.”

Al cap de l’escala hi ha el turó que senyoreja la vila de Peramola anomenat el castell, un conjunt d’edificis de diferent ús construïts damunt del que hi hauria d’haver a l’edat mitjana, incendiat el 1714 per les tropes borbòniques i reconstruït en diferents ocasions, com la del 1798 que indica la portalada d’una de les seves seccions. 

De les seves parts en ressalta per la seva centralitat el casino, lloc de trobada de cafès, tertúlies i mans de botifarra. El seu aspecte és antic, de regust colonial, amb fotos velles a les parets i amb la seva terrassa de fresca xerrada estival. Al primer pis, on hi havia les habitacions dels barons, segons em comenta el Josep, avui hi han muntat un rocòdrom per als practicants de l’escalada, esport popular als cingles del municipi.

Rere el casino hi ha un carrer arraconat anomenat el Cap del Carrer, on es disposen part dels edificis que conformaven aquest castell de talla moderna però d’antiguitat medieval, que es dividí arran de la venda que efectuà un dels darrers barons, un Ceruti, l’any 1908, als de cal Roca de Peramola. De la divisió en resultà la sala vella i la sala nova, l’actual casino. En destaquem la part que sembla més noble, l’anomenada sala vella, la de la portalada del XVIII, que abans de la guerra encara es coneixia amb el nom del castell, però que després del conflicte, per la seva utilització com a casal, es coneix avui amb aquest altre nom. Un sondeig arqueològic amb estudi de paraments realitzat per Carles Gascón i Raquel Codina va determinar que aquesta zona del castell té una antiguitat a cavall dels segles XV i XVI. Espera una rehabilitació que en faciliti la conservació.

El castell surt vinculat en època medieval al noble urgellenc Arnau Mir de Tost, com bé indica el seu testament, de l’any 1071. La fortalesa i més endavant residència senyorial va estar sempre lligada a la família dels seus barons, que s’han succeït amb els llinatges de: Peramola, Desbrull, Zurita, Pinós-Fenollet, Ferrandis-Híxar, Silva, Navarrete, Castanyeda i Ceruti.