M’imagino el somiador assegut de cara al migdia davant una balustrada del balneari. S’ha tret l’americana i el barret, i s’ha apujat les mànigues de la camisa. Sent passar la brisa muntanyenca pel clatell i pels braços. Un calfred li recorre l’espinada. Se’n plany. El neguit de tot allò efímer fereix l’ànima condemnada a la fugacitat. Afeblit, demacrat, convalescent, assedegat de mots heroics que copsin la vocació meravellosament ingènua de festejar els plaers de la carn i de les arts, confiat en un demà que enyora, sempre millor que l’ahir, sap que la fi és a prop, però no vol saber-ho, prefereix assolir una altra realitat.

Joan Salvat-Papasseit respira l’aire pur de l’estiu del 1922 a la contrada del Conflent, lluny de la mar barcelonina que el bressolà i que impregnarà de salobre el difunt just al cap de dos anys. L’eternitat provisional és infinita i cal agafar-s’hi bo i seguint els consells d’Horaci i de Ronsard i dels amics que li han pagat la il·lusió de l’estada al refugi existencial, les Termes Mercader de Vernet, l’establiment on sojorna d’uns dies ençà. Mira i admira els lilàs envejosos de les roses, la font que dolla, exuberant, i les heures arrapades obstinadament a una rocalla. Ha escrit tantes vegades el que vivia, les alegries que no significaven tanta joia com volia fer creure, que ara, resignat, submergit a la cura d’aigües sulfuroses en els banys d’una solitud que vol i dol, repensa la vida arran de la mort que el prendrà amb el foc de la tuberculosi que el consum per dins. És aquesta desventura, el que el converteix en un home afortunat? Les absències i la distància realcen els sospirs?

El paradís als peus del Canigó que resa la propaganda acolorida seria aquí als seus ulls apassionats una donzella idealitzada, potser l’encarnació de la minyona que l’atén, delicada i enèrgica, la infermera Margot, que el curaria més que no pas el repòs, el cos fluvial de l’amada que l’amant estrenyeria per tal de tornar a ser mestre d’amor, si és que n’ha sigut mai, al dellà de la professió de poeta que el convida a inventar imatges audaces, fantasies delirants, exaltacions més vivament anhelades que no pas recordades de veritat.

Cada gest és un vers, i cada vivència íntima, un cant de llibertat, un cal·ligrama d’avantguarda o un decasíl·lab canònic, l’alosa que diu el nom de dona que el fa tornar a estimar. Ella duia un brot de menta al somrís i li’n feia penyora que hauria de pagar. Un sol bes incitaria la pubilla a aprendre a satisfer el delit des dels llavis, sota l’esguard deliciós, a la bella contrada del coll, als mugrons verges dels pits que concentren perfum de magnòlia. La tristesa essencial se sublima en això: reflexos de lluna al riu Cadí, el castell i l’església que coronen la vila pirinenca, la seducció de la noia bruna que li guanya l’esclat, que ve a buscar el desig i que el despulla mentre ell, voluptuós, abrandat, es dona, sencer.