El posat del Major Grubert amb una escopeta a la falda, un extraterrestre darrere d’ell i al fons una gran bèstia verda amb un forat a la que s’intueix dura pell és una de les portades més famoses del còmic europeu dels anys vuitanta. La primera compilació de Le Garage Hermétique data de 1988 i agrupa les col·laboracions seriades de Moebius a la revista Métal Hurlant. Revista i compilació les va editar un nom propi de la historieta francesa: Les Humanoïdes Associés.
El major Grubert és un personatge misteriós que se suma a tots els elements desconcertants del garatge hermètic. Són capítols curts de trames que es dibuixen a molt poc a poc en mons desconeguts amb noms i funcionament aliens. Avui dia, amb tota la ciència-ficció que hem vist, sentit i viscut encara desconcerta la capacitat de Moebius per construir temps i espais diàfans i alhora barrocs, personatges contemporanis alhora que completament descontextualitzats en una barreja impossible d’estils que dona a llum un de propi totalment identificable amb la signatura de l’autor. Hi són les màquines de l’horror vacui amb els escenaris desèrtics. Aquesta qualitat totalitzadora, a més del gust pel laberint, els nivells de realitat i la màgia fan del garatge hermètic quelcom realment hermètic que, paradoxalment, convida a endinsar-s’hi.
Com deia més amunt, el major Grubert és un personatge misteriós. No sabem on va, no sabem què vol. Només sabem que té espies en els tres nivells del garatge i que tothom el reconeix i d’alguna manera és amic o enemic. Grubert no apareix fins que la història ja ha començat i només entenem veritablement la seva natura quan se’ns revela que té un paper clau en la creació del món del garatge. És per això que el veiem navegar entre els tres nivells amb relativa facilitat i amb voluntat ferma i tranquil·la. En aquests viatges troba arxienemics, espies, vàndals que el volen destruir, amics amb qui comparteix informació i una varietat sense fi de personatges secundaris i terciaris que alimenta un món en expansió, doncs se sap que unes de les virtuts i pals de paller de la ciència-ficció és la construcció de mons.
La diversitat imaginativa de per Moebius és al fons de les principals fites de la ciència-ficció contemporània, especialment si parlem de cinema. Aquesta és una opinió força estesa, ja que no és difícil constatar com les tavernes del garatge hermètic visitades per Grubert s’assemblen de manera extraordinària a les de Mos Eisley, on Luke Skywalker coneix Han Solo. Els abillaments són també característics i els podem trobar a El cinquè element (1997), de Luc Besson, on Moebius es va ocupar personalment del disseny d’art de la pel·lícula. Al marge de la seva influència sobre el cinema, sigui o no d’animació, Moebius participa directament al dibuix de Les maitres du temps (1982), de René Laloux, una meravella que troba la seva ombra en bona part de ciència-ficció animada contemporània. Va ser aquesta pel·lícula la que em va dur, temptejant el temps, al garatge hermètic.
