Fa uns dies vaig tornar a visitar l’Espai Columba, amb els companys professors de Formació Andorrana. És un equipament que conec bé, després d’incomptables visites, les darreres per admirar les pintures de Sant Esteve d’Andorra la Vella i, de retruc, tornar a contemplar els frescos originals de Santa Coloma, ambdues feliçment recuperades.
És una bona notícia nacional tenir-les un altre cop aquí, però entendreu que per als que ens hem criat, pelant-nos literalment els genolls, en un territori mal definit entre els hortals de sota el rec del Solà i el roc de Ca la Vall, aquestes pintures cobren un significat emocional especial. L’església parroquial de la capital ha representat per a nosaltres un signe d’iniciació vital i també de tristor. Gairebé tots els del barri hem estat batejats allí, i malauradament, també ha estat el lloc de l’últim comiat de molta gent estimada, que formaven part del nostre paisatge humà des de la infància. Aquest temple és una al·legoria perfecta precisament d’això, el curs vitalici, des del naixement fins a la mort.
L’absis romànic de Sant Esteve és el més important conservat al país. Exteriorment decorat per arcs cecs i dents de serra, que semblen tenir una funció protectora, com m’ha il·lustrat sovint el meu amic Robert Lizarte. L’interior, tot i que escapçat per les reformes posteriors de l’edifici, també és únic a Andorra, atès que presenta una absidiola lateral adossada al mur de tramuntana. És precisament en l’àrea compresa entre aquesta i el magnífic absis principal, quan a principis del segle XIII es van realitzar unes magnífiques pintures murals, repartides avui entre el MNAC, el Museu del Prado i col·leccions particulars anònimes. Per sort dues parts del conjunt original tornen a ser aquí.
Aquest parell de joies artístiques són el bes de Judes i la flagel·lació, escenes emmarcades en el relat de la Passió de Jesucrist. Un altre amic, l'Oliver Vergés, ens va il·lustrar fa unes setmanes sobre el context i la intencionalitat de l’obra, que va definir com un conjunt contraposat a la doctrina càtara, tan estesa per les nostres muntanyes en aquella època, que negava el dogma de la humanitat de Crist. El bisbe d’Urgell en devia ser el lògic promotor, pel discurs que posava en relleu precisament aquesta humanitat defensada pels cànons catòlics.
Tanmateix, em va sobtar una part del relat que explicava la responsable de l'àrea de Museus i Monuments quan ens va fer la visita guiada. A l’escena de la flagel·lació, apareix Ponç Pilat a l’esquerra, i a dreta, Jesucrist lligat a una columna rodejat de dos personatges sinistres. Sobre un d’ells apareix escrit "MALHIUDEI", sobre el flagel·lat, "IHS", i damunt del tercer "IUDEI". Se’ns va explicar que volia dir "Mal jueu, Jesús i jueu", i ho atribuïa a un antisemitisme imperant a l’època. 
No vaig marxar d’allí gaire convençut. Fetes les indagacions inevitables, pròpies de quan a algú se li fica una ceba al cap, he acabat posant en dubte aquesta versió. D’entrada, si traduïm el primer terme, "MALHIUDEI", un resultat probable és malfactors, que ja varia sensiblement de la proposta inicial. A més l’altra paraula, "IUDEI", és en plural. Per tant, més que mal jueu i jueu, hauríem de llegir malfactors i jueus. Ara bé, les inscripcions apareixen ben separades intencionadament en l’escena. A més, la flagel·lació va ser efectuada per soldats romans, no pels hebreus, que no tenien la jurisdicció penal. 
Per tant, des d’un punt de vista merament crític i historiogràfic, no hi veig prou elements per descriure, amb arguments de pes, un antisemitisme intencionat en l’obra del Mestre d’Andorra la Vella. Els pogroms i persecucions contra les nostres antiquíssimes comunitats hebrees van començar dècades més tard, quan la pesta i les males collites causaren desolació, i els jueus van convertir-se en l’injust boc expiatori de les greus crisis del segle XIV.