Tenien fa no gaires dies els meus veïns la mosca darrere l’orella perquè, en mig de la profusió lumínica nadalenca, pel barri no ens havien instal·lat ni una trista bombeta. No us esvereu ni feu cas de veus malintencionades, responia l’Ajuntament de la Seu, que ja us les posarem. Sí, sí, de seguida va aparèixer l’empresa i va col·locar una garlanda al carrer. Una. En uns dos-cents i escaig metres. Una garlanda i un tió amb cara de fredolic que fa una trista fila enmig d’una plaça mancada de qualsevol altre guarniment. Queda com un pèl patètic, pobrissó. Sort encara d’algun motivat que engalana portes i balcons i aporta una mica de caliu nadalenc a aquests carrerons de l’extraradi.
Ja, no és que servidora sigui una entusiasta de les festes de Nadal, ni pensi a celebrar el naixement real o hipotètic de cap ésser real o fictici, ni comparteixi la voràgine a tal efecte. Però el que inicialment semblava un descuit s’ha acabat manifestant com un desequilibri, un desafecte.
Naturalment, argumentarà algú: perquè els llums i la festa s’han de concentrar als centres de les ciutats, per revitalitzar el comerç, el negoci, precisament en aquestes dates en què tothom camina amb la mà més disposada a entrar i sortir de la butxaca. D’això va tota aquesta competició pel conjunt lumínic més espaterrant.
La nostra minsa garlanda i el nostre solitari tió esdevenen, així, metàfora del que és el Nadal per a molts, per als que no tenen els recursos per endinsar-se en la bogeria. Sentir-se al marge d’un ball en el qual sols poden ser espectadors, com Audrey Hepburn a Sabrina, enfilada a l’arbre des d’on cobeja ser part de la festa dels Larrabee.
