Si alguna cosa valoro de la meva etapa a govern és la gran quantitat de persones interessants que hi vaig conèixer. Les persones són la millor font de coneixement i amb el pas dels anys he après a donar-hi més importància. Recordo especialment una conversa amb un advocat català abans de les festes de Nadal del 2014 a Nova York, parlàvem del cotxe autònom i el seu impacte immediat en el mercat automobilístic. En aquell moment, Google estava realitzant proves amb el seu vehicle autònom i la impressió generalitzada era que tots els fabricants de vehicles que no estiguessin en la carrera per construir un vehicle autònom acabarien desapareixent. Google transformaria la indústria.

Han passat deu anys, Google ha abandonat el seu projecte de vehicle autònom i els grans fabricants continuen venent cotxes, com sempre. I en essència han evolucionat relativament poc els seus productes i la forma com treballen. L’advocat em va fer veure, que el ritme d’adopció d’una tecnologia no el marquen les seves possibilitats, sinó com les persones la incorporen al seu dia a dia, les decisions que prenen les empreses líders del sector i, sobretot, el marc regulador. En aquell moment tot i que la tecnologia ja permetia la conducció autònoma, hi havia aspectes legals que calia resoldre, i el debat no estava suficientment madur, ni les empreses estaven prou preparades per afrontar-lo.

La conducció autònoma planteja un problema important per a les assegurances. En el model actual, la cobertura d’assegurança es basa en l'existència d’un conductor amb llicència, que ha estat emesa per una autoritat. Adoptar massivament el vehicle autònom implicava desenvolupar un marc legislatiu que ho suportés, i legislar requereix comprendre, debatre, analitzar i anys d’aplicació. 

Aquest patró es repeteix amb moltes tecnologies de les quals sentim a parlar cada dia. Un dels casos més actuals és el bitcoin. El 2015, semblava que el bitcoin transformaria completament el sistema financer, que les monedes tradicionals desapareixerien, que els països perdrien el control sobre l’emissió de la seva pròpia moneda, que els bancs tradicionals serien cosa del passat, i, fins i tot,  que la tecnologia sobre la qual se sustenta el bitcoin,  la xarxa blockchain, faria desaparèixer professions tan antigues com els notaris. Res de res, el bitcoin ha anat trobant a poc a poc el seu encaix en el nostre sistema financer, però 10 anys després el dòlar segueix sent el dòlar, i per comprar un pis volem la signatura d’un fedatari públic. 

I tota aquesta reflexió al tomb de l’adopció de les innovacions tecnològiques és especialment interessant avui, amb tot el que s’està dient i publicant sobre la intel·ligència artificial, sobre com canviarà les nostres vides i la manera de treballar en el futur. També per la visió apocalíptica que sovint s’hi associa, basada més en les pel·lícules de Hollywood que en la realitat, i que no comparteixo gens ni mica. Sembla que acabarem governats per màquines i no per persones. 

Com tota tecnologia, la intel·ligència artificial encara té reptes importants per resoldre. Entre ells, la infraestructura que requereix i la gran quantitat de dades que necessita per entrenar-se. Això implica un gran consum d’energia, fet que encara limita el seu creixement. Ja admeto que els enginyers trobaran solucions per a aquests problemes, però el que realment marcarà l'evolució d’aquesta tecnologia no serà només el seu potencial, sinó l’ús que en facin les persones, les decisions que prenguin les empreses i el marc regulador. 

I aquí és on crec que sovint ens equivoquem, en com afrontem aquests debats. Els tecnòlegs –i jo mateix m’hi incloc– tendim a posar massa èmfasi en les possibilitats, mentre que els detractors posen ràpidament de relleu tot allò que la tecnologia destruirà, sovint simplificat a llocs de treball. Estic plenament convençut que l’any 2035, la intel·ligència artificial serà molt més present a les nostres vides, però no per les possibilitats infinites que ofereix, ho serà en la mesura que l’haurem integrat en el nostre dia a dia, en la mesura que l’haurem entès com un complement, una prolongació a la nostra activitat i no com un substitut. Estarà més present perquè així ho haurem decidit.