Com que estem a principi de setembre és possible que us hagueu trobat en la sempre dramàtica conjuntura de tornar a la feina després d’unes setmanes de recés al poble, a la platja, a una gran ciutat o en algun país més o menys exòtic. O si sou uns fanàtics de les muntanyes, aquestes arrugues inversemblants de la terra que tan inquietaven Josep Pla, potser us heu allunyat d’Andorra per atansar-vos a unes altres muntanyes. Hi ha gent per a tot. Tant és on haguem estat, el cas és que arriba setembre i qui més qui menys ha de tornar a treballar amb aquella alegria amb què ens hi propulsava el grandíssim Pepe Rubianes, i que es va convertir en l’himne de tota una generació de treballadors de cap allà als anys noranta del segle passat: “A trabajaaar! A trabajaaar!” Ai, que em poso nostàlgica, trista, dramàtica, melancòlica, que això de citar gent que ja no hi és a les primeres línies d’un article no augura res de bo. És la melancolia del final de l’estiu. No hi ha res a fer. Quan fa tan poques hores que t’estaves cruspint una paella a Palamós, ja et pot fer il·lusió la feina, ja, que una punxadeta d’enyorança no te la treu ningú.

Te’n vas a una cafeteria per fullejar el diari i, com que tant t’és un dia com un altre perquè l’únic que vols és acompanyar el tallat amb una mica de lletra impresa, et cau a les mans un diari de fa un parell de dies que t’explica que Quim Monzó, que ja et va disgustar enormement fa uns quants anys quan va deixar de publicar contes i novel·les, tip com estava de la pirateria cultural, i va dir que només escriuria articles al diari perquè aquests sí que els cobrava trinco-trinco sense que ningú li aixequés la camisa, ara t’acaba de rematar dient que també s’ha cansat d’escriure articles a la premsa diària, que plega i que es dedicarà a aprendre a jugar a la botifarra. Catxis la mar! Una de les persones que trobes que té coses interessants, divertides i curioses a dir, i que les diu bé, amb una gràcia inigualable, ara decideix callar per sempre.

El món és ple de persones que no callen mai. Persones que seuen a la terrassa d’un bar i es dediquen a explicar bajanades bo i declamant-les als quatre vents, amb veu estentòria, potentíssima, d’aquella que et fa tremolar el cuc de l’orella, per informar no només els companys de taula sinó a tothom que seu a l’establiment. Aquestes explicacions a crits solen tractar de fets de màxima transcendència, no els glosarem, que tots en sentim uns quants cada dia. Jo entenc que la gent cridi quan es manifesta, quan està eufòrica o molt emprenyada, quan va a prendre la Bastilla, quan declara el seu amor a una princesa que està tancada al pis noranta-vuit d’una torre i l’enamorat està a peu de carrer. Però en la resta d’ocasions de la vida no caldria cridar tant.

El silenci està passat de moda, les veus suaus i modulades no es fan sentir. Sembla que ara es porta el crit i l’improperi, la rialla sorollosa, alçar la veu, declamar cridant als quatre vents el primer que ens passi pel cap, per a tortura dels nostres soferts oïdors i dels que passaven per allà. Algunes motos fan tant soroll, tant, que et preguntes com pot ser que ningú els posi una multa o els talli el coll. Pagues una fortuna per assistir a un musical i a la fila del darrere t’hi trobes una renglera de persones que consumeixen una quantitat tan gran de caramels i de crispetes, fent un rebombori tal de bosses i mossegades, que perds el fil i ja no saps si Simba viu a la selva o en un galliner. Al cine passa el mateix, però com que no t’has hagut de vendre les joies de la padrina per comprar-te l’entrada, no dol tant.

Un terrabastall allà on vagis. Soroll i fúria arreu.  Al final et planteges si entrar en un monestir on imperi el vot de silenci o bé esperar-te uns anys, i com que ja ets gran, confiar que et vagis tornant una mica dura d’orella i puguis viure per fi tranquil·la.