L’etimologia de cementiri és la paraula grega koimeterion, que significa dormitori i, potser, d’aquí ve el Descansi en pau que fem servir encara quan mor una persona coneguda. Pau és el que he sentit sempre en entrar en un cementeri.
Com tants altres lectors impenitents de la poesia d’Antonio Machado vaig visitar la seva tomba a Cotlliure i hi vaig dipositar un poema d’admiració en un paperet, com els egipcis escrivien cartes als seus morts amb l’esperança que les llegirien.
Al cementiri d’El Espino de Sòria vam anar amb la família del Manolo Contreras, company professor de literatura a l’institut d’Aixovall. Primer van recórrer la riba del Duero que passa, con su arco de ballesta, entre sant Pol i sant Saturi; després ens vam aturar davant del olmo viejo, hendido por el rayo y en su mitad podrido i, finalment, el Manolo va anar espigolant flors de diferents tombes (fet que jo he copiat a partir d’aleshores) fins a completar un pom preciós que vam dipositar plegats a la de la jove Leonor, l’esposa del poeta.
Visito de tant en tant el petit cementiri del meu poble, que el José María Torres, l’algutzir, cuida amb pulcritud de jardiner. Allí descansen els besavis, els avis, els pares, alguns oncles i cosins, molts veïns... Recórrer els carrerons entre els nínxols i llegir les làpides és resseguir les branques laberíntiques del meu arbre genealògic.
Un dia, en una joventut llunyana, vaig escriure un poema que començava: “Cementerio viejo/ pueblecito de juguete/ contra el morir de la tarde”. Seria un bon lloc per descansar, acompanyat per la comunitat més extensa de portadors del cognom Peruga, però ja he triat que ho faré al cementiri comunal de la solana d’Andorra la Vella. La vista sobre les muntanyes de Prat Primer és fantàstica i els estius, frescos i lluminosos.
Per aquestes dates, cada any, anàvem al cementiri vell d’Escaldes a visitar el pare de la Pilar, el doctor Burgués, que va marxar massa d’hora, molt estimat per tothom: la família, els amics i els pacients repartits per mitja Andorra, que encara l’enyoren. Encarregàvem un ram de flors amb notes de colors tardorals i li portàvem al petit nínxol. Ens quedàvem uns minuts en silenci, cadascú amb els seus pensaments o pregàries. Després, sèiem en un banc, estimulats pel sol tebi del matí, a recordar el seu bon humor, la dedicació incansable als malalts i la (maleïda) cigarreta a la mà. El record protector i bondadós del doctor Burgués ens transmetia una enorme calma: en aquell banc del cementeri d’Escaldes vam mantenir les converses més serenes i reconfortants.
Una cosa, però, són els cementiris i una altra la mort. Durant molt temps, entre les parets on descansen (dormen) els poetes i les persones estimades, fins i tot si van marxar abans d’hora, no sentia la presència de la mort com una amenaça. Vivia escenes d’un relat, amb girs previsibles o dolorosos per inesperats, que no estava escrit en primera persona. Sempre hi mantenia una distància protectora. Un dia, però, la mort es va presentar nua i descarnada, sense la disfressa de la dalla literària. Em va parlar a l’oïda amb el seu alè pestilent. Va ser en un hospital de Barcelona i per primer cop vaig ser conscient de tot el que em podria arravatar malgrat que, o precisament perquè, el malalt no era jo. Hi he pensat tant que he hagut de recollir l’experiència en una novel·la.