Passejava ahir pel Cap del Carrer, convertit els últims temps en un clúster de gastronomia oriental, i em vaig topar un grupet de ciutadans presumptament xinesos que la petaven tranquil·lament. Dic presumptament perquè avui et trobes xavals que juraries nascuts a Nanking, Nairobi o Cusco que quan obren la boca els surt un impecable accent garrotxí. No era el cas, parlaven el que qualsevol profà hauria posat la mà al foc que era pur mandarí de Yángzhōu, així que l’únic que en vaig captar van ser dues paraules, o millor dit una paraula i un exabrupte: aranzels i Trump, respectivament. Al 47è president dels EUA se li poden retreure molts defectes, però l’home li ha regalat a la Xina de Xi la millor campanya d’imatge: és difícil no sentir certa empatia quan no només no li llepen el cul com ha fet la resta de l’univers, sinó que li planten cara descaradament. A aquest pas, ens acabarà caient bé fins i tot el propietari del xiringuito de pangolins de Wuhan que ho va començar tot.
Una cosa porta a l’altra i així és com vaig recordar la vegada, fa temps, que vaig coincidir amb un antic col·lega a cert sarau institucional. Havíem treballat junts fa moltíssim i era la cosa més tòxica amb qui he compartit redacció. Una versió engominada i especialment despòtica d’esquena platejada amb pretensions de mascle alfa. L’únic que en essència el diferenciava de Trump, proporcions de banda, era que no s’atrevia a verbalitzar “Kiss my ass”, tot i que segurament ho pensava. A l’hora de les salutacions va estendre la mà, perquè respecta certes normes de cortesia –una cosa no treu l’altra– i va ser com si em posseís l’ànima d’una de les seves antigues víctimes. “Vostè, qui és?”, li vaig respondre. I li vaig girar la cara. No me’n sento orgullós, que consti, però cada cop que Xi li dobla a Trump l’aposta dels aranzels sento de nou les pessigolletes de la vegada que li vaig retirar la mà a aquell tros de carn batejada.
