Aviat serem dia vint-i-dos de desembre. Potser no els diu res el dia, o els recorda la tan casposa tradició de seguir els cants angelicals dels nens de San Ildefonso lloant la ludopatia dels desesperats que es conformaran amb el reintegro. No jugo mai, o quasi mai, a la loteria, així que no cito la data per això.
Aquest mateix dia però de l’any 1858, a Lucca, Itàlia, naixia Giacomo Antonio Domenico Michele Secondo Puccini.
El compositor de Tosca, de Madama Butterfly o de la sanguinària Turandot ha deixat un llegat que perdurarà per la seva capacitat de connectar amb el públic a través d’històries molt humanes i melodies immortals que encara avui emocionen en escenaris de tot el món. Considerat l’últim gran operista, la seva obra ha inspirat generacions de compositors i directors. A més, moltes de les seves àries, com Nessun dorma o Un bel dì vedremo, han transcendit l’àmbit de l’òpera per convertir-se en símbols de la cultura popular. Puccini va establir un pont entre l’òpera clàssica i el món modern, deixant obres que continuen vibrant amb força un segle després de la seva mort.
També aquest mateix dia, però d’ara fa deu anys, va néixer una criatura, petiteta, una mica esquifideta, amb els ulls oberts de bat a bat. A les set, puntual a la cita amb la vida, sortia del ventre d’una mare feliç la nostra filla. Sense fer res va acabar amb tots els meus desvaris emocionals de manera precisa i brutal. Resulta molt complicat descriure la sensació de passar de ser un tarambana i un flipat a convertir-se en un pare tarambana i flipat. I per aquesta raó i per no ensucrar encara més aquestes dates no intentaré descriure-ho.
Ja sé que estic embolicant la troca i escrivint coses massa personals, però tot tindrà un sentit. Temps després aquesta criatura va descobrir la Flauta Màgica de Mozart al Teatre dels Estats de la meravellosa ciutat de Praga. Amb vuit anys va quedar enamorada de la Reina de la nit, de l’escenografia, de la màgia de la música en viu ben interpretada i de les glòries llargues i sorolloses. Després d’això ens vam enganxar a l’òpera. En plural, perquè tot i ser músic mai havia desenvolupat el gust per aquest espectacle de masses (ara no tant, però a finals del segle XIX la gent es tornava boja i generava molts diners).
I lluny de seguir cap consell psicopedagògic ni atendre a cap lògica o fer ús del seny li vaig presentar Puccini i la seva Turandot. En un segon es van entendre i ara són amics inseparables, juntament amb la Floria, la Butterfly i la petita gran Liu.
No sé si néixer el mateix dia hi ha fet res; però ara, per fi, exposo la tesi de l’article: és tan màgic compartir aficions amb el teu fill, veure com aprèn i absorbeix la vida a través d’aquells ulls oberts. És tan meravellós com que et toqui la loteria!
Molts anys, petitona! I bones festes per a totes!