Des de fa anys, el Pirineu malda per trobar el seu model de desenvolupament, la manera com fer d’aquesta regió de muntanya un espai de prosperitat basat en un creixement sostenible, amb oportunitats per a totes les persones que hi vulguin fer vida. En els darrers temps s’han anat creant eines per tal de fer possible avançar cap a aquests objectius. Són iniciatives que han anat sorgint de manera espontània a diferents indrets de la serralada, habitualment impulsats per petits col·lectius o per particulars que han decidit emprendre projectes de diversa índole. Tots plegats tenen en comú un esperit emprenedor i el convenciment que el Pirineu ha de poder ser un bon lloc per viure i per treballar.
M’agradaria fixar-me avui en un d’aquests projectes engrescadors que permet albirar allò que podríem convenir a dir-ne el Pirineu possible. En refereixo a la Fundació Planes Corts d’Estamariu, a l’Alt Urgell. Amb tot just un parell d’anys de vida ja ha posat en marxa diverses accions encaminades a la revitalització de la vall del Port Negre, que comprèn, a més del municipi d’Estamariu, l’antic terme de Bescaran, avui agregat a les Valls de Valira. És un espai físic perfectament delimitat, no gaire lluny de la Seu d’Urgell i, alhora, fronterer amb Andorra.
Davant de la fundació hi ha un home del país, Joan Planes, fill d’Estamariu i empresari d’èxit. Al llarg de la seva carrera professional, ha voltat molt món, però mai no ha deixat de tenir el seu poble natal a la nineta dels ulls, com ho demostra, entre altres coses, la seva aportació econòmica a la restauració de l’església romànica de Sant Vicenç i a la recuperació de les seves pintures murals. Ara que ja està jubilat, ha decidit fer un pas més amb la creació de la fundació, per a la qual ha fet tan bons fitxatges com ho han estat la Montse Ferrer i l’Albert Villaró. Planes ha estat un home global sense deixar mai de ser local.
Entre les actuacions que s’han posat en marxa des de la fundació destaca el festival Festimariu i els tallers d’oficis. D’altra banda, fa pocs dies han donat a conèixer el projecte, ja força avançat, d’obrador compartit per a l’elaboració de formatges artesans. En paral·lel, han creat el Museu d’Estamariu, un espai que combina les antigues estructures ramaderes amb la contemporaneïtat d’unes instal·lacions de nou encuny obertes a la celebració d’actes culturals de tota mena.
La Fundació Planes Corts està sembrant en un terreny ben adobat, ja que, en els darrers anys, Estamariu ha esdevingut un lloc de referència vers aquell Pirineu possible a què ens referíem més amunt. El poble s’ha rejovenit amb l’arribada de nous estadants que s’hi troben a gust. No fa gaire, una parella vinguda de ciutat hi va obrir un forn de pa. Professionals autònoms s’hi han instal·lat per treballar a distància, mentre que altres persones que treballen a la Seu hi viuen i baixen i pugen cada dia en poc més d’un quart d’hora, menys temps del que molts empren per anar de casa a la feina sense sortir de Barcelona.
És Estamariu un model a seguir? Sens dubte. Això no vol dir que s’hagi de copiar mimèticament el que s’hi fa, perquè cada poble és diferent i no tots disposen dels mateixos recursos humans i econòmics. Tanmateix, Estamariu està demostrant que viure al poble no té per què estar renyit amb la modernitat, el progrés, les noves tecnologies i les millors oportunitats de desenvolupament personal i col·lectiu. Estem parlant, en definitiva, de l’orgull de ser pirinencs.
