“Rompe cada ola dándose importancia. Mal mirado, el mar es una redundancia, pero es refrescante, y hace tanto sol…”

Baixo les escales de Can Lau, saludo en Mitxi, que renta les taules, travesso el petit passeig de la platja d’en Repic i trepitjo la sorra grisa del Port de Sóller, batuadei com crema! Avui m’he aixecat tard, el sol pica massa i no m’he posat crema. Vaig a l’aigua de patac i nedo fins a les barques, badoco davant d’un preciós William Fife de 15 metres de principis del segle passat i torno cap a casa, que encara no he berenat (esmorzat en peninsular). Faig cafè i me’l prenc amb un tros de gató que m’ha portat n’Antonieta, a la terrassa, a l’ombra, mirant el mar tot mussitant la cançó del Javier Krahe d’on he robat els versos que obren aquesta peça.

Avui fa massa calor per fer el petit camí entre l’aparcament i La Trenca. A qui se li va ocórrer treure tots els arbres per fer un passeig que adornés la carrinclonada d’un casino? M’estimo molt més l’hivern andorrà, més amable i acollidor. Durant l’estiu, al migdia les valls són un forn. Sec i brut de fum de cotxe, respirar aquest aire fa tanta angúnia com beure una cervesa calenta. No soc massa d’enyorar res, però dies com avui enyoro molt el mar de Sa Roqueta. El mar que tempera el meu cos bullent i em descansa els ulls obligats a mirar de massa a prop.

Pel cap em passa que Andorra podria tenir mar, però després, ràpidament, desestimo la idea. Primer perquè, igual que molts llocs del Mediterrani on gràcies a l’avarícia del gandul (gràcies Caus pel terme) prolifera la febre del totxo, la costa acabaria igual de trinxada que les muntanyes. Imagino que als ports només s’hi podrien amarrar iots de luxe i no podria trobar un petit lloc per al meu llaüt. Que no hi hauria cap restaurant familiar on prendre un peixet fresc a preu raonable, ni cap botigueta d’hams i gambaners. En lloc d’això hi hauria alguna cosa tan inútil com un Starbucks o un Cafè del Mar orientat cap a llevant. Cada vespre en comptes de sentir les onades escoltaríem els altaveus d’un espectacle sobreproduït i reconegut com un déjà-vu que arreplegaria milers de turistes que, havent sopat menjar ràpid als seus respectius cotxes, es meravellarien de les acrobàcies i tombarelles sobre l’escenari, caríssim, construït sobre el mar. I sobretot, el que més em doldria és no poder nedar nu enlloc per no posar en perill el coprincipat.

Val més deixar les coses com són i agafar un vol per anar a una Mallorca que ja no hi és, gràcies a la cobdícia, als influencers i als vídeos de “las diez calas secretas que no puedes perderte” .

Però encara puc posar el despertador, anar a nedar en pèl a Cala Mago abans que s’ompli, aturar-me després a berenar un bon variat a Can Beia i fregar la felicitat.