“Parlez-moi de la pluie et non pas du beau temps. Le beau temps me dégoûte et me fait grincer les dents. Le bel azur me met en rage car le plus grand amour qui me fut donné sur terre je le dois au mauvais temps, je le dois à Jupiter. Il me tomba d’un ciel d’orage”.
Amb aquesta calorada no faig més que pensar en la cançó de Brassens. No es pot respirar, tinc la camisa enganxada al llom, he fet deu passes, carregat amb una caixa de llibres, i ja m’ofego, gotes salades em brollen del front provocant una lleu coïssor als ulls. No sé si és el canvi climàtic o que hi ha massa ciment i cotxes al fons de les valls, però aquesta calor és insuportable.
Avui a la nit he obert les finestres de bat a bat, m’he dutxat i m’he estirat en calçotets al llit pregant per una brisa que no ha arribat mai. Al final m’he adormit, però avui al matí m’he llevat malgirbat, suat i amb la sensació d’haver somiat per sobre les meves possibilitats. Una dutxa i el cafè han ajudat, però no ho han arreglat pas del tot.
No fa tant que soc per aquesta terra, però recordo clarament que a finals de juny tornant al conservatori des del Centre de Congressos, devia ser un acte de final de curs, devers les cinc o les sis de la tarda, el cel es va enfosquir de cop i en pocs segons es va desplomar sobre nosaltres. Per Tutatis! Cortines d’aigua i alguna pedra de gel refredaren de cop un parell de dies de calorota intensa. Encara dormia a l’Hotel Festa Brava i vaig pujar a canviar-me de roba. No portava res adequat. La fresca, a mesura que passava el temps, es tornava fred. Quina sensació més meravellosa. I ja no hi és, fa massa estius que no la trobo per enlloc.
Els estius andorrans feien olor de terra mullada. Eren cerveses al capvespre a una terrassa amb fred i un insuficient jersei de punt. Excursions a Tristaina sense haver de pagar telefèric o de tornar-te boig buscant aparcament entre totes les Volkswagen California convertides en petits apartaments amb rodes. Eren passejades d’horabaixa embolicats amb el fulard de portar nadons per fer dormir la nena, buscant l’ombra dels arbres del riu tot agraint la fresqueta que transportava el Valira d’Orient des de les muntanyes.
No sé si tornaran les tronades de tarda, els xàfecs intensos i breus que netegin aquest aire que embrutem amb els aires condicionats, amb els embussos de trànsit provocats per la mala planificació del territori o amb els alens de descontentament de tantes persones que es van quedant enrere.
Com Brassens, enyoro les tempestes d’estiu, dormir amb la couette al juliol, la pell de gallina dels teus braços prenent el cafè del matí i que busquis la meva escalfor de matinada.