Andorra ha tingut tres grans depredadors des d’antic: l’os, el llop, i el més desconegut de tots, el llop cerver, del qual no se’n té un rastre real en els darrers cent anys. Aquest darrer el reconeixereu més bé com el linx, nom científic de la bestiola, si bé també té el malnom de gatillop a la regió compresa en les muntanyes que abraçaven els antics comtats d’Urgell, Pallars i Ribagorça, que òbviament inclouen casa nostra.
L’admirat amic Carles Gascón, que per raons que no venen al cas, darrerament espremo intel·lectualment fins a la sacietat, va indicar-me un rastre interessantíssim dels nostres tres carnívors a la documentació medieval. De fet, apareixen els tres en unes ordinacions del Consell de la Terra de finals del segle XV, on es premiava tot home o tota dona (literalment, fembra) que matés un llop o una cadellada d’aquests cànids, amb una retribució de 20 sous, i sempre que fossin caçats dins dels límits d’Andorra.
També es premiava, en els mateixos termes, els que feien la mateixa feina amb els ossos (també hòmens o fembres). Això sí, aquest cop la recompensa era de 10 sous.
I finalment el gatillop, citat a la documentació com a llop cerver, la forma més culta i generalitzada en l’àmbit català del moment. El nostre felí només feia merèixer la seva vida amb un reduït premi de 5 sous: “De tot hom he tota fembra que matarà (...) I lop server, per sos treballs V sous” (Arxiu de les Set Claus, Llibre 21).
D’entrada aquestes antigues ordinacions, ja reflectien un barem de perillositat social molt diferenciat, on el llop esdevé l’enemic més important, seguit després per l’os, i finalment pel llop cerver (o gatillop), atès que es pagava quatre vegades més per la mort del cànid que per la del nostre antic felí. L’os, tot i la mala fama, era molt més barat de matar que el llop.
Totes tres races d’animals tornen a estar de moda. L’os ha estat reintroduït amb èxit a la nostra serralada, i cada cop li agrada més fer la marrada per casa nostra. Al llop no li ha calgut cap ajuda humana, està tornant a la seva pàtria ancestral de forma natural. Freqüentment estan sent localitzats més exemplars prop de casa nostra, procedents del nord d’Itàlia, i és un fet que en pocs anys serà un animal cada cop més comú.
Però del gatillop no hi havia cap albirament de retorn, amb la notable exempció dels primers exemplars nascuts al Pirineu en cent anys, això sí, en captivitat, al que llavors s’anomenava Naturlàndia. Pocs anys després en va néixer una altra cria a Món Natura Pirineus, conegut centre de divulgació ubicat a les Planes de Son (Pallars Sobirà).
Ara bé, fa uns dies el conegut diari ponentí Segre anunciava la notícia que el linx ibèric (o sigui el gatillop de terres més meridionals) podria tornar a repoblar el nostre territori. La raó? Doncs el fet que tot l’occident català té un gravíssim problema de proliferació dels conills, animal entranyable però que pot esdevenir catastròfic per a les collites quan és massa abundant. Esdevenen, però, una part fonamental per a la dieta dels linxs. Els experts diuen que els llops cervers (o gatillops) ajudarien a equilibrar la molt desajustada piràmide tròfica, ja no per atenuar la superpoblació dels lepòrids, sinó també per altres espècies que han tingut un creixement massa gran, com els porcs fers o els cabirols, també preses potencials seves.
Una cosa està claríssima, els nostres avantpassats no pretenien extingir les tres espècies, només mantenir-les a ratlla, sabedors que, al seu torn, els nostres carnívors també posaven a lloc altres espècies, evitant de retruc danys als cultius. Només el joc brut de verins com l’estricnina van causar estralls durant la primera meitat del segle passat. Tanmateix, la mare terra és tossuda, i sembla que està obstinada a fer prevaldre l’ordre de temps enrere, i caldrà saber-ho gestionar per una bona convivència entre tots.
