Cada vegada que arriba Nadal, em recordo, entre altres coses, de la meva àvia. En realitat, la tinc present bastant temps durant l'any, però aquestes dates fan que em vingui al cap una frase que em deia sempre: "qui juga per necessitat, perd per obligació".
I per què em ve al cap aquesta frase? És obvi. El Nadal, més enllà de l'esperit festiu i de solidaritat que ens desperta, genera un reclam important que té un nom simple i d'una sola paraula: loteria. Tots, en un moment o un altre, comprem un dècim o participem en algun número, ja sigui a la feina, al bar o amb amics. Però aquest acte no sol tenir un esperit en el qual el que ens importa és simplement participar d'un esdeveniment social dins del nostre grup de pertinença. La realitat és que la majoria de la gent, la major part de les vegades, vol que li toqui la grossa de Nadal per salvar-se o, almenys, cobrir deutes i alliberar la hipoteca. Simplement diners. Res més prosaic i terrenal que això.
Però no ens enganyem, és el que hi ha. És el que defineix la nostra manera de viure i el que condiciona la nostra eventual tranquil·litat. Encara que a vegades penso: què faria si em toqués? Perquè tampoc estem parlant de tants diners; normalment un dècim de Nadal guanyador del primer premi ronda els 400.000 euros. Amb això em salvaria o tindria alguns problemes afegits? No em malinterpreteu, benvinguts siguin. I tant! Però mirem una mica més enllà. Les estadístiques diuen que aproximadament el 70% dels qui guanyen la loteria acaben arruïnats dins dels cinc anys següents. Això segur que obeeix al fet que, per norma general, no tenim gaire cultura financera. Però, què més? Quanta gent acaba barallada amb familiars o amics que exigeixen part d'aquest premi, gairebé per caràcter transitiu?
Tots ens tornem una mica bojos quan veiem números grans, però no estic tan segur de quants podríem gestionar aquest tipus de circumstància. Em recorda el típic joc de quan et pregunten quina classe de superpoder t'agradaria tenir, i un podria suposar que llegir la ment dels altres seria interessant. De veritat? Potser seria millor pensar-ho una mica més. Estem segurs que no ens desil·lusionaríem si sabéssim el que la gent pensa realment de nosaltres? Ja no parlem de les sorpreses majúscules, que segur que n'hi hauria i en quantitats majors del que podríem esperar.
Però bé, això funciona així. Tot és un joc. Hi ha gent que es posa més o menys màscares, les bones i les dolentes, les que ens agraden i les que ens fan por... perquè l'important és participar.
Jo, per si de cas, prefereixo escoltar la meva àvia i no apostar, no sigui que l'obligació s'encarregui de segellar el meu destí. Sobretot, si al que decideixo jugar es diu vida, alguna cosa que sol ser una mica més gran que una simple loteria en una data marcada pel calendari.