Hi ha una frase sobre el món del negoci a internet que diu: si el producte que consumeixes és gratis, vol dir que el producte ets tu.
Això, avui dia, és una veritat que crec que ja ningú s’atreveix a qüestionar. Perquè molts dels serveis que utilitzem en la nostra vida quotidiana i que ens faciliten les coses, són gratuïts. YouTube o Spotify per escoltar música. Google per buscar el que no sabem o no recordem. La llista és llarga i tots coneixem quins són cadascun d’aquests serveis. També és cert que cada vegada més, totes aquestes plataformes ens ofereixen opcions de pagament per millorar la nostra experiència d’usuari, però no és obligatori. Ara bé, és cert que els serveis gratuïts es lucren amb la nostra informació. Emmagatzemen totes les dades que els proveïm sense parpellejar i Déu sabrà com és que ho rendibilitzen.
La veritat, poc m’importa. El que sí que m’interessa és com ens està afectant la interacció amb la tecnologia digital, a través de tota aquesta informació que les empreses volen obtenir de nosaltres. I una de les conseqüències que veig és que, d’una manera o una altra, estem perdent llibertat. Tranquils, ja sé que sona conspiranoic, però us asseguro que no ho soc. Fem l’exercici de mirar certes coses: la manera de pagar ha canviat absolutament, per exemple; al supermercat, un bar o on sigui, ja gairebé no ens pregunten de quina manera pagarem, directament agafen el TPV, com si els diners en efectiu no existissin. Hi ha caixers als pàrquings que ja no accepten bitllets o monedes. I el més encobert de tots: la targeta client del supermercat.
Omplim les seves estadístiques perquè sàpiguen què mengem a cada parròquia, per un grapat de punts que, dit sigui de pas, podrem canviar per un parell de pomes al cap d’un any d’ajuntar-los amb les nostres compres diàries. Quin és el problema d’això? A priori, cap. Però la pregunta és... Cal que qui sigui que accedeixi a aquesta informació, sàpiga on aparco el cotxe, a quina hora em prenc un cafè al matí? O, el més fonamental, on estic en tot moment? Sí, ja sé que els telèfons mòbils tenen GPS i, evidentment, jo no soc una persona important i el més probable és que ningú digui en cap moment que Martín Blanco està esmorzant a Andorra la Vella. Però és una qüestió d’invisibilitat. Per quina raó voldria jo deixar una empremta constant a cada pas que faig?
I això, precisament, és el que crec que passa amb la nostra interacció amb el món digital. I el més perillós, i que hem comentat aquí més d’una vegada, les facultats internes que estem relegant o directament perdent per utilitzar cada vegada menys el nostre cervell. I clar, aquesta última frase no fa més que aclarir-me, potser, el quid de la qüestió. Perquè probablement, tot apunta al fet que no comprem amb els nostres cervells els productes, sinó que el nostre cervell sigui... bé, ja us ho podeu imaginar.