L’article 33 de la Constitució diu que els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d'un habitatge digne. Amb aquest objectiu es va convocar la manifestació del 5 d’abril, després d’una assemblea celebrada per la Coordinadora Habitatge Digne en el mateix moment que el Consell General debatia la llei òmnibus.
El programa del Partit Socialdemòcrata inclou la fixació d’uns preus de referència amb coeficients de correcció per aplicar mesures de regulació dels lloguers, la creació d’un registre de la propietat públic i transparent, i la definició d’habitatge a preu assequible com el que té un cost del 30% dels ingressos familiars mitjans. També preveu reservar un percentatge dels plans parcials urbanístics a habitatge a preu assequible.
La Llei 5/2025, per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge, coneguda com a llei òmnibus, inclou propostes de regulació de la inversió estrangera, però és clarament insuficient i ha quedat desvirtuada amb les esmenes introduïdes pels mateixos grups de la majoria. No es van acceptar, en canvi, les esmenes del Grup Parlamentari Socialdemòcrata, com la distinció entre petits i grans propietaris o la limitació de la inversió estrangera en habitatge a una sola unitat immobiliària. Tampoc no es va aprovar una bona opció d’accés real a la compra d’un primer habitatge que vam proposar en el debat de la Llei del pressupost per al 2025. Pensem que caldria subvencionar el 30% del cost a condició que, si mai es revengués, es retornés la subvenció al Govern, i que el pis fos per viure-hi. 
Un editorial del Bondia d’aquesta setmana es titulava “Les coses pel seu nom: els pisos públics són pisos socials”, i em sembla del tot encertat. Els pisos en construcció per al parc públic no respondran a les necessitats de la gent de classe mitjana i treballadora que desitja viure a Andorra, sinó que amb prou feines cobriran l’allotjament de famílies i persones en situació d’exclusió social o vulnerabilitat. I està bé que se’n beneficiïn, però també han de poder viure al país la majoria dels assalariats. Ha calgut flexibilitzar els requisits per inscriure’s al registre del parc públic d’habitatge perquè moltes persones i famílies amb ingressos mitjans en quedaven fora, i difícilment n’hi haurà prou per a tothom que ho necessiti.
Per molt que la ministra responsable repeteixi promeses buides, no s’aporten solucions reals. Només s’ajorna el moment en què els contractes prorrogats deixaran de ser vigents i la major part dels pisos disponibles estaran a preu de mercat, un preu no regulat. 
Almenys han passat vuit anys des que demanem una regulació dels lloguers i, com més tardem a aplicar-la, més greu serà el problema. Tot fa preveure que hi haurà més protestes. Hi continuarem participant i treballarem des del Partit Socialdemòcrata, amb les propostes del nostre grup parlamentari al Consell General i la presència que tenim als comuns, perquè es compleixi el dret a un habitatge digne.