“No saps ni llegir ni escriure. Ets un inútil, llegeixes pitjor que el meu fill. T’hauria de fer vergonya, ets un estudiant de secundària. Has de ser tan lent fent-ho tot?” 

Si ja em costava llegir en veu alta, encara em resultaria més difícil després de les paraules de la meva professora, que perfectament podria ser la reencarnació d’Irma Grese, la bèstia bella d’Auschwitz. El meu jo de 15 anys pensava que Hitler o Stalin ens hauria tractat millor, a mi i a les víctimes d’aquella dona que, encara avui, ningú entén com és possible que pogués dedicar-se a la docència quan era igual de destra amb la pedagogia que jo amb un camió de mercaderia perillosa. 

Com pot afectar els alumnes l’actitud i les paraules triades pels docents poc hàbils amb les relacions socials? Poden, fins i tot, fer que odiïn la seva pròpia llengua. 

El català és, en aquest cas, l'oficial del nostre país, cal parlar-la sempre que atenem el públic en tots els àmbits, si no és que qui és atès parla un altre idioma. Tots sabem que la població immigrant ha d’aprendre català per accedir a feines i residència per llei, i el nivell d’idioma que es demana és relativament assolible. Us imagineu que la reencarnació d’Irma Grese fos professora de classes de català per a adults? Ja és prou difícil aprendre una llengua, per molt que s’assembli a la materna, com perquè qui te l’ensenya faci que tinguis ganes de suïcidar-te cada vegada que et recorda com de malament parles, escrius o llegeixes la llengua del país que et dona sostre, menjar, feina i possibilitats de sortir de la situació de misèria en la qual et trobes.Mereixem que ens respectin i motivin per aprendre.

Ens hem de fer responsables de la forma de transmetre el nostre idioma.

Xafardejant xarxes socials, sovint em trobo amb contingut en què es reflecteix la pèrdua del català com a llengua d’ús comú front al castellà, per exemple. Sovint es cau en l’enfrontament: que si el feixisme, que si els nacionalismes, que si Espanya ens roba (sí, tot i que no hi tingui res a veure). Però, quantes vegades ens preguntem si nosaltres actuem de forma correcta per preservar la nostra llengua i la nostra cultura? 

Més sovint del que m’agradaria, en alguns establiments de restauració especialment, em trobo amb escenes com a mínim desagradables en què la clientela humilia (sí, en el sentit estricte de la paraula) els cambrers amb una forma molt poc educada i ètica de demanar ser atesos en català. Cal? Realment cal que ens assemblem a allò que tantes vegades critiquem dels veïns del sud? De vegades som fins i tot pitjors que ells. No és més efectiu ajudar algú, motivar-lo, corregir-lo i animar-lo a seguir aprenent? Perquè a moltes persones a les quals de vegades veig interactuant, si els tractessin com ells tracten els altres, haurien de dur algú darrere amb un fuet, no dels que es menja, sinó dels que feien servir els egipcis. 

No fem als altres odiar la nostra llengua tractant d’imposar-la a la força i amb agressivitat. Jo em vaig enamorar en català, algunes de les relacions més boniques que encara tinc avui les mantinc amb aquesta llengua, la meva estimada ballarina parlava en català, igual que la passatgera del primer article... Irma Grese va fer que odiés la meva pròpia llengua i tota la gent bonica que conec m’hi ha reconciliat, com ara intento fer-ho jo amb aquells que volen o necessiten aprendre’n. Visca Andorra, la seva llengua oficial, les que hi conviuen i totes aquelles persones que intentem transmetre-la als altres amb amor, afecte i motivació. 

Si tant critiquem qui no parla català i, fins i tot, els podem imposar sancions, algú em pot explicar per què a la televisió pública hi ha aparicions de gent que parla altres idiomes? Em resulta irrespectuós que hi hagi qui fa declaracions en idiomes estrangers tenint en compte les cadires que ocupen i el que cobren per la seva feina. Necessitem una mica de coherència.