Dimecres passat em vaig sentir privilegiada per impartir un taller de poesia abstracta envoltada de gravats de Kandinsky. Va ser al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, en el marc de l'exposició Vassili Kandinsky. El color i la forma en l’obra gràfica. El subtítol del taller era una mica afectat o, quan més no, aparentment dissuasiu: “la intuïció sensorial quan no hi ha res a representar”. Aparentment. Perquè intuïció i sensorialitat són termes clau per entendre no només la poesia abstracta sinó part de l’art contemporani.
Soc del parer que la poesia no es pot explicar. Així que la proposta va consistir a endinsar-se en un viatge d’exploració per imaginar les estructures imitatives preexistents als gravats i omplir de paraules els poemes abstractes que van brollar.
El taller es va programar la mateixa setmana que es commemorava el 80è aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau, una data per recordar la barbàrie nazi. Precisament així va qualificar el filòsof Theodor Adorno l’acte de crear després de l’holocaust: “escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie”, va sentenciar. La frase d’Adorno sempre m’ha contrariat. Va ser dita el 1949 i s’entén en un context de pessimisme cultural que reclamava una reformulació del pensament.
Per primer cop he impartit un taller no com a formadora, sinó com a poeta. Una poeta, a més, que mai hauria gosat escriure un sol vers sense la influència de la poesia abstracta: em va mostrar que la creació no té límits, ha amplificat la meva experiència lectora i també, de manera decisiva, la meva escriptura.
Es pot escriure poesia després d'Auschwitz?, s’han preguntat al llarg del temps pensadors i artistes. Anys després, el mateix Adorno es va desdir parcialment de la seva afirmació. Perquè si d’alguna cosa pot servir la poesia és precisament per combatre i resistir la barbàrie.
La poesia ens anima a provar, a imaginar, a reinventar, a desafiar, a transgredir, a insistir, malgrat tot, a no renunciar. L’abstracció és llibertat, és experimentació, és despreocupació, és explorar més enllà dels límits, és interpretar una melodia sense mirar la partitura, és recuperar una mirada despullada de prejudicis i condicionants. La poesia abstracta és sensibilitat, curiositat, emoció, subjectivitat. També atzar, intuïció, vibració i, sobretot, llibertat.
En un món ple de clarobscurs i tenebres, sotmès a regles de tota mena i ofegat per les convencions, l’art pateix. I sí, podem escriure poesia després d'Auschwitz. Primo Levi i Paul Celan ho van fer posteriorment a ser alliberats del camp de concentració.
Aquesta poesia que no es pot explicar, és militància i és llibertat. Podem i hauríem d’escriure poesia, qualsevol poesia, sense restriccions. Ni que sigui per intuïció sensorial quan el món s’enfonsa i sembla que no hi ha res a representar.
