“Som qui som” i un miler d’excuses per justificar un resultat esportiu lògic. Fins i tot, poca autocrítica i també manca d’ambició. Joan Verdú, però, parla un altre idioma. Tot ell és pura ambició. Fins i tot, alguns, poden dir que peca de xuleria, però té molt clar fins a on vol arribar. No es conforma amb un Top-30 al circuit de la Copa del Món. Tot el contrari. Ell parla de conquerir el títol. Són paraules majors, així i tot, per això treballa ell i tot l’equip que l’acompanya. Al voltant de la seva figura ha creat una família i tots estan entregats a la causa. No va poder competir a Solden per un edema ossi al genoll i la seva primera Copa del Món va ser diumenge passat a Beaver Creek. Tothom esperava el primer podi en la primera prova i després d’una lesió. Fins i tot ell. Com ha canviat tot... Va fer un Top-15 per començar i va acabar davant d’un esquiador d’alpí francès força reconegut, Alexis Pinturault. I el millor del món, el suís Marco Odermatt, no va acabar la segona mànega. I com que tothom esperava molt, inclòs ell mateix i tota la gent que l’acompanya, aquest Top-15 va deixar un xic de mal regust quan hauria de ser tot el contrari. Verdú no es conforma i va per més. Es podrà rescabalar a Val-d’Isère i també a Alta Badia, que són les següents proves. Sigui com sigui, i potser és el més important, és que ell parla un altre idioma. Parla l’idioma de l’ambició d’un esportista d’elit i també d’un esquiador que vol estar entre els millors del món. Ja era hora un canvi de discurs. I també tenim els esquiadors de fons Irineu Esteve i Gina del Rio. Un ja és una realitat i l’altra apunta moltíssim. Són tres bons exemples d’inconformisme esportiu.
