S’ha escrit molt i potser s’ha escrit tot sobre Francesc. I entre el molt i el tot queda senzillament l’home despullat, sense ni tan sols la parafernàlia que, tot i no voler-ne gens, hi és quan el veiem ara en l’auster taüt de fusta i zinc. Queden els gestos, les trucades de telèfon, una paraula d’ànim en la desesperació, enmig del foc creuat de míssils i morts o el sense sentit d’haver patit abusos des de petit. També resta un tros de pizza compartit com a la pel·li dels dos papes, ai que bona la pel·li i sobretot la pizza amb aroma i regust d’amistat. Gestos significatius per a la persona concreta i que potser ni canviaran el món ni les estructures encotillades que en ocasions construeix i defensa una part de l’Església. I com més rígides, més pudor fan. Hi ha qui titllava Francesc d’anticrist i precisament l’evangeli recull que l’insult més greu proclamat contra Jesús va ser considerar-lo maligne i pertorbador. També ho deien i diuen de Francesc alguns catòlics més papistes que el papa, per dir-ho amb una expressió popular més lleu. Cridaven a crits la seva mort i el feien responsable de tots els mals haguts i per haver de l’Església. A través de les xarxes, des de l’anonimat i no només però també. Són els negacionistes de la pederàstia a l’Església, dels abusos sexuals, psicològics, de consciència i de poder, en definitiva, exercits per qui teòricament havia de vetllar pel bé de la comunitat. I això és el més terrible, el més escandalós.
Però tornem a la pizza, als moments de compartir com t’ha anat el dia, o una felicitació perquè és el teu aniversari o una abraçada perquè ha marxat algú que estimaves molt. És l’altre papa, el que anava amb sabatilles d’estar per casa. Com diuen alguns, simplement, Jorge Bergoglio.
