“Quan vaig arribar a Andorra, el 1964, érem set metges per a tot el país”. Records que el pare comentava amb nostàlgia fa pocs dies a la seva cambra de l’hospital amb la Rosa Maria Mandicó, que l’havia vingut a visitar. Vivències que va poder compartir, d’habitació a habitació d’hospital amb un altre històric de la medicina a Andorra, el doctor Antoni Ruiz. Ambdós, enfundats en les seves malalties s’aferraven amb nostàlgia als records presents per sempre més, de vides de metges en una Andorra que s’estava bastint. 

En aquells temps els metges, infermeres i personal sanitari eren uns tot terreny. Per als doctors Josep Duró, Antoni Vilanova, Joaquim Cardelús, Antoni Ruiz, Miguel Álvarez Burgos o Josep Antoni Mateu, entre altres, no hi havia protocols, ni horaris, ni dies festius, ni vacances. Quan hi havia una urgència ho deixaven tot, celebracions, família, àpats, lleure, amics, per bolcar-s’hi. La plena dedicació d’aquesta generació de metges i infermeres al Principat anava de la mà de l’abnegació i a vegades l’heroïcitat d’entrega per sanar vist els magres mitjans dels quals es disposaven al país.

Una de les anècdotes que he recollit durant els llargs mesos de malaltia del pare, és de quan sent un jove metge que treballava a la clínica Vilanova observava esfereït com les monges infermeres de la clínica baixaven al bar de sota a buscar voluntaris quan es necessitava sang. I, tot i amb aquesta precarietat, hi va haver pocs accidents i es van salvar moltes vides. Eren uns altres temps. La tenacitat, la voluntat, la saviesa i les ganes de sanar el millor possible els acompanyaven en aquella Andorra que es despertava a la modernitat.

Entre ells es donaven suport. Una pinya incondicional. L’otorrino, l’anestesista, el cirurgià, el traumatòleg, el ginecòleg, el pediatre i el metge de medicina general eren tots còmplices. En aquells primers temps no hi havia fronteres, ni barreres, ni jerarquies entre els especialistes i metges de capçalera.

Amb el pas dels anys, la medicina a Andorra es va anar engrandint, especialitzant, formalitzant.

El meu pare, en aquells anys 1960 i 1970 combinava l’exercici de l’otorrinolaringologia entre Andorra i l’hospital de la Seu d’Urgell, on cada dimarts visitava i hi operava. I mogut per la voluntat de donar un màxim d’accés a aquesta part del Pirineu a formacions sanitàries va implicar-se amb metges com el doctor Ganyet, de la Seu, a la formació d’ATS (les i els formadors d’infermeria d’aquells anys) en una aula a la Seu. Anys abans que es formalitzés la formació d’infermeria al nostre país.

I a poc a poc i al fil dels anys la família mèdica al nostre Principat es va anar ampliant, amb més metges, metgesses, especialistes, infermers i infermeres, auxiliars sanitaris. Molts i moltes han deixat petjada en la història de la medicina a Andorra, a més dels històrics citats, com els doctors Burgués, Pallarès, Díaz, Alonso, Parrilla, García, Pujol i Tomàs, les doctores Backes, Fiter, Baró i Barbero, i infermeres com Rosa Maria Mandicó, Aurora Casadevall, Antònia Berenguer, Blandina Adellach i molts més que em deixo al tinter. 

Alhora a partir dels anys 1970 les estructures mèdiques s’ampliaven amb la Clínica Meritxell, el Centre Hospitalari, centres mèdics com el del Dr. Escoda al Pas de la Casa i Grau Roig, fins a arribar al SAAS que coneixem ara amb l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, les clíniques i els CAP a cada parròquia.

El doctor Josep Antoni Mateu va deixar d’exercir el 2007 però mai va deixar de ser metge. S’estudiava amb minúcia i clavava tots els diagnòstics sense falles ben abans del veredicte de les proves i dels professionals. Però no va poder vèncer el darrer mal i ens va deixar el proppassat 25 d’octubre acompanyat de tots els seus éssers estimats i amb l’escalf del personal sanitari de l’ala Roser de pal·liatius de l’Hospital.

Descansa en pau, papà.