La teoria de les virtuts d’Aristòtil ha estat poc controvertida. La por, el valor, la temeritat, la covardia estan prou definides a la seva Ètica a Nicòmac. Vet aquí que ha reaparegut un editorialista que coacciona i tracta de covards els consellers generals, exigint-los que es pronunciïn sobre la proposta d’amnistia que ha fet l’advocat “dels Cierco”. Fins ara, creiem que la Constitució del 1993 havia donat carpetada al “mandat imperatiu”, però anàvem errats, el grotesc tribuno plebis apressa els representants populars perquè manifestin el seu posicionament. Per a quan una requisitòria sobre la despenalització de l’avortament a Andorra?
El desembre del 1999 es va tancar la vista del cas Banesto. Quatre mesos després,  l’Audiència Nacional espanyola pronuncia la sentència i 15 mesos després el Tribunal Suprem dicta la resolució definitiva. Banesto tenia set milions de clients, més de 15.000 treballadors. A Andorra portem 16 mesos, des de la tardor de 2023, esperant la sentència del banc BPA; primer, ens la van anunciar per a finals d’octubre del 2024, i un mes abans d’arribar a aquesta data, es va comunicar que s’hauria d’esperar al 31 de juliol del 2025.
Davant la quantitat d’incògnites –i certituds– que envolten el cas, que no enumero perquè estan en la ment de tothom, la cosa més normal és que els representants de la sobirania es prenguin un temps de reflexió per decidir, amb responsabilitat, sobre l’oportunitat d’una llei d’amnistia. Una llei que no pot ser d’aplicació automàtica, sinó que hauran de ser els jutges els que decideixen a qui i a qui no es pot aplicar l’amnistia. Si DA ja s'ha decidit a sostenella y no emmendalla les seves raons tindran; malament podien rectificar en un problema que ells van enfocar (provocar?) molt malament des del començament, donant pas a un procés kafkià de resultat incert. DA ha adoptat el lema de Fiat iustitia, et pereat mundus, aquell que diuen que va cridar el magistrat Cassi quan va assassinar, amb Brutus, Juli Cèsar. Un lema que Kant va reprendre, amb alguns matisos, a la seva obra Per la pau perpètua.
Altres, més a prop de Ciceró, sabem que algunes vegades: “Summum ius, summa iniuria”.
Max Weber va teoritzar sobre l’ètica de les conviccions i l’ètica de la responsabilitat al seu assaig La política com a professió. Actuar sota la màxima de l’ètica de la responsabilitat significava, pel pensador alemany, respondre a les conseqüències (previsibles) de la pròpia acció; mentre que qui que actua sota la màxima de les conviccions de consciència fa com “els cristians que obren bé i posen el resultat en mans de Déu”. Valorar les conseqüències (econòmiques, socials, de reputació i d’impacte internacional) és l’exercici que han de fer els consellers generals, sense pressions, sense presses i sense posar el resultat “en mans de Déu”.
Xavier Bru de Sala, va escriure el 1999 l’article Sicarios y sectarios, que tinc emmarcat. Els sectaris, deia, mengen del que creuen i els sicaris mengen del que no creien quan van llogar les seves natges al primer postor amb talonari que van trobar. 
En la seva taxonomia distingia sectaris lleus, sicaris severs, sicaris moderats i, en el nivell més benigne, els molts que es guanyen la vida com i on poden, però que, moguts per un íntim pudor, procuren no ultrapassar certs límits. Altres no tenen límits; com els majordoms mimetitzen gestos, litúrgies, manies i neurosis marca de la casa.
Si el tarannà del patró és la visceralitat, en el seu servilisme fan, amb gust, el treball brut.