El títol d’aquest article podria ser també L’estiu que em vaig fer incondicional de l’Alvarinyo, o fins i tot L’estiu que vaig estrenar el meu primer portàtil, però no tindria el mateix ganxo. Ja sabeu que això de ser escriptor està molt valorat i, malgrat que he explicat molts cops que no n’hi ha per a tant, tothom aspira a publicar la novel·la que té al calaix. Bé, el cert és que l’estiu del 1997 vaig acabar la meva primera novel·la, escrita amb un portàtil de processador i486, i vaig tastar l’elixir blanc i embriagador als cellers de la denominació Rías Baixas. Per tant, els tres títols serien perfectament vàlids. 

Vam anar amb la família a passar un parell de setmanes a Sanxenxo, una vila aleshores encara prou tranquil·la. L’aigua de l’Atlàntic era freda, però jo havia fet els quaranta i només em remullava els peus. Ens vam hostatjar en un hotel de segona línia. La Pilar i el nen anaven amb autobús a la platja i jo em quedava tot el matí a la cambra intentant acabar el capítol d’una novel·la sobre un estiu a Ordino. Les cambreres de les habitacions duien un uniforme de color blau i un davantal blanc, com les de la sèrie danesa Hotel Voramar que passen aquest estiu per la TV3. Quan entraven a netejar la cambra, em miraven estranyades i en compte de dir-me, com farien les noies daneses: “Avui no va a la platja, senyor Peruga?”, deien. “Que fai este parvo aquí, por que non vai á praia?” 

“Has avançat molt?”, em preguntava la Pilar. Jo responia que sí, que havia escrit un munt de pàgines fantàstiques, però la veritat era que em costava redactar alguns paràgrafs decents. Per oblidar-ho, quan baixàvem a dinar, degustava el vi de totes les ampolles d’Alvarinyo que tenien obertes al bar de l’hotel. Una  tarda, vam anar a passejar pel poble i vam entrar a la llibreria Nós a proveir-nos de lectura. Per un finestral s’abocava la llum daurada del capvespre. No em decidia per cap títol i la dependenta em va ajudar: “Acaba d’arribar aquesta novetat, per si li interessa”. Era ¿Qué me quieres, amor?, d’un tal Manuel Rivas. Sempre faig cas del consell d’un llibreter i més si te’l dona una sirena. En arribar a l’hotel, vaig seure a la terrassa de la cafeteria i vaig llegir la primera pàgina: “Sueño con la primera cereza del verano. Se la doy y ella se la lleva a la boca, me mira con ojos cálidos, de pecado, mientras hace suya la carne. De repente, me besa y me la devuelve con la boca. Y yo que voy tocado para siempre, el hueso de la cereza todo el día rodando en el teclado de los dientes como una nota musical silvestre”. Vaig pensar en el que jo havia escrit al matí i vaig ofegar la pena en un mar de vi. Collons, quin pet!  

La conclusió dels dies passats a Sanxenxo va ser que el més assenyat seria que abandonés la idea d’escriure una novel·la. L’estiu següent aniria a la platja amb la família i jugaria amb el nen a la sorra com fan els pares responsables. Ho vaig prometre mentre carregava el cotxe per tornar a Andorra. Aleshores, però, em vaig adonar que havia comprat un munt de caixes de vi Alvarinyo, pagades amb la targeta  de crèdit, que hauria d’abonar a final de mes, tot just quan m’arribaria també el pagament del primer termini de l’ordinador. Potser no seria mala idea presentar el manuscrit a un premi. N’hi havia un que es deia Premi Fiter i Rossell de novel·la. I si encertava la tecla?