Fa pocs dies Hèctor Mas i Alfons Casal estrenaven el darrer treball, el curtmetratge El mal donat, en el marc de les III Jornades de Bruixeria, als jardins de la biblioteca comunal de Sant Julià de Lòria. Obra, que a més a més, ha estat acceptada per a la seva projecció al festival de cinema fantàstic i de terror de Sitges. Els desitgem el major dels èxits.

A banda de l’innegable valor cinematogràfic i artístic, l’obra té el gran mèrit de presentar de forma condensada tots els elements dels terribles fets que van tenir lloc a Andorra i altres contrades dels Pirineus a l’alta edat moderna: la cacera de bruixes. Dediquem aquestes línies a explicar de forma resumida en què va consistir aquest lúgubre episodi de la nostra història. 

El fenomen de la cacera de bruixes es va produir a tot Europa de mitjans del segle XV a mitjans del XVII i va tenir una especial incidència, i quasi els seus orígens, al Pirineu català. El seu moment àlgid al nostre país va ser vers el 1620. Un dels primers documents que hi fan referència són les ordinacions de les Valls d’Àneu de l’any 1424, en les quals es condemna la pràctica de la bruixeria. L’any 1484 el papa Innocenci VIII, en una butlla afirmava l’existència de bruixes i cridava a perseguir-les pel gran mal que estaven fent a la cristiandat. Només dos anys després es publicava el llibre Maleus Maleficarum, veritable manual per a la cacera de bruixes i que seria el primer de molts. 

A Catalunya, la persecució de les bruixes va estar en mans dels tribunals seglars més que no pas de la Inquisició, i el mateix va passar a Andorra, on les onades de judicis per bruixeria es va anar repetint des de mitjans de segle XV amb una periodicitat aproximada d’uns vint anys, més o  menys la durada d’una generació.

Si bé en la majoria dels casos es tractava d’acusacions puntuals individuals o de la comunitat, al segle XVII, la reunió del Tribunal de Corts del 1621 va agafar caràcter de cacera, ja que en aquesta ocasió el Tribunal es va reunir específicament per perseguir casos de bruixeria de forma sistemàtica. Convocat a instàncies del veguer francès, estava acompanyat d’un assessor, que a més actuava de jutge, un tal Rodius, en el qual tenim la figura del caçador de bruixes professional que també s’havia estès per Europa, inclosa Catalunya. 

En la majoria dels casos es tractava de dones (hi ha algun home, però pocs), mestresses d’edat avançada, entre els 50 i 60 anys (la més jove tenia trenta anys però va ser un cas especial), sovint vídues, i algunes d’elles amb coneixements sobre remeis populars, i sempre pertanyen a les classes socials més baixes, una era pidolaire que vivia de la caritat. En general eren persones relativament indefenses, fins i tot podríem dir que prescindibles. En alguns casos arribaven a fer nosa, i la comunitat a vegades els atribuïa la fama de ser bruixes per enfrontaments amb altres membres de la comunitat. 

La raó d’aquest fenomen cal cercar-lo en la pervivència de creences precristianes, paganes, en la pràctica de la curació mitjançant herbes remeieres per part de determinades persones, principalment dones, i sobretot, en les creences esteses entre la població de l’època derivades de la ignorància, sobretot respecte a la causa de la majoria de les malalties, i les supersticions, que incloïen la creença en éssers sobrenaturals capaços de fer el mal als altres, a la qual cosa cal afegir la pràctica de la violència en la  resolució de qüestions entre veïns i familiars. Aquests tres factors originaven la por al que es denominava el “mal donat”. Per a aquelles gents les desgràcies, ja fos una malaltia, una mala collita, o la mort d’infants, no eren d’origen natural, sinó que eren provocades per algú que desitjava fer-los mal. Aquesta és la base de la creença en la bruixa com a persona que mitjançant l’ús de màgia o verins és capaç de fer mal als altres, i la dona acusada de bruixeria servia com a boc expiatori.

Recentment, la tesi doctoral de Pau Castells dedicada a la persecució de la bruixeria a Catalunya, ha aportat llum al fenomen. I per conèixer amb més detall el que va passar a Andorra es poden consultar els treballs de Robert Pastor, Aquí les penjaven, i de Lars Martin Pohle, Perquè ara, gràcies a Déu, i ha justícia. 
La realitat del que va passar la tenim resumida en una frase d’un inquisidor espanyol de finals del segle XVI: “No hubo brujas ni embrujadas en el lugar hasta que se començo a tratar y escribir de ello”.