Recuperar tradicions populars és un dels encerts més importants que el nostre país ha emprès per a ampliar, enfortir i consolidar la nostra identitat.

No puc fer res més que aplaudir l’esforç, la tenacitat i l’empeny que tant persones anònimes de la societat civil, com la de les associacions de cultura popular, han fet per a recuperar patrimoni immaterial. Juntes, han emprat una voluntat tenaç per a rescatar bocins de memòria històrica, espectacles, festes i actes populars del nostre país.

Ja Sofia Masegosa va fer un interessant i pertinent inventari de la nostra riquesa de cultura popular l’any 2022 que emfatitzava aquesta diversitat de festes i de tradicions populars en tant que fets cabdals de cohesió social. I és que és ben cert que som molt més que un país-aparador i de pistes d’esquí.

També és cert que les institucions del nostre país estan al cas. Ja que no solament reconeixen aquest valuós patrimoni immaterial, sinó que el segellen ben acuradament des de fa anys a l’inventari general del Patrimoni Cultural d’Andorra. El record deixa empremta.

I és més, en aquest sentit, a nivell més internacional, l’esperit festiu i alegre dels esdeveniments de cohesió social, com les falles de Sant Joan d’Andorra la Vella, en tant que festes del foc del solstici d’estiu amb també les tradicions del foc a totes les parròquies l’any 2015, les festes de l’Os dels Pirineus amb l'Ossa d’Encamp i l'Ossa d’Ordino l’any 2022, la transhumància amb el  moviment estacional dels ramats el 2023 i la tècnica de la pedra seca aquest any 2024 s’han inclòs a la Llista del Patrimoni immaterial de la Unesco. I és amb orgull que observem com moltes de les nostres tradicions s’obren al món.

Però reconec que ara per ara m’entristeix el que acaba de passar amb l’Ossa d’Ordino. Soc conscient que pot ser que no sigui l’únic cas, però aquest em toca de prop i penso, humilment, que s’hauria pogut fer altrament.

M’amoïna que s’externalitzin elements de les nostres tradicions allunyant la possibilitat de tornar a fer-les nostres i pròpies. 

Fa pocs dies un ciutadà d’Ordino es queixava en un article d’opinió en un mitjà de comunicació de la desnaturalització de la festa de l’Ossa d’Ordino, ja que  segons apuntava, s’havia tornat més un espectacle que una festa del poble per al poble. Enyorava la solidaritat, la picardia i l’alegria del jovent de l’època que s’endinsaven en la festa de l’Ossa d’Ordino fent del no-res una il·lusió infinita.

Dit això, s’ha de reconèixer que l’Ossa d’Ordino, que va reviure gràcies a l’acció de l’associació de cultura popular d’Ordino, segueix sent un encert. 

Però en un país on mai hi havia hagut tanta gent formada i especialitzada com avui en dia i que desborda de talent, potser –i sense voler ser presumptuosa– s’hagués pogut ser més cooperatiu, comptar amb tot el talent de casa nostra. I també s’hauria hagut de compartir amb cura amb la gent gran d’Ordino que per sort havia pogut viure la festa de l’Ossa a l’Ordino d’abans, escoltar-la molt més i implicar-la amb més empeny. 

I a més, a fi de fer sentir com a pròpia, de cultura popular i amb credibilitat l’Ossa d’Ordino, s’hagués pogut comptar, com ja s’ha comentat, amb tot el talent que hi ha al Principat, tant per tornar a fer una màscara nova com per idear i crear una nova disfressa. La festa de l’Ossa hauria pogut ser més inclusiva, del poble i per al poble, implicant-hi el teixit econòmic i social i allunyar-la dels simples espectacles.
Però no ha estat així, la nova màscara de l’Ossa i la seva nova disfressa han estat dissenyats, pensats i elaborats a Barcelona. I sense voler desmerèixer la vàlua els seus creadors i dissenyadors, tenen la problemàtica de no ser d’aquí, ni d’haver viscut mai el que era i el que representava aquesta festa per a la gent d’Ordino. Una llàstima.