Fa pocs dies, en una entrevista, l'exjugador de futbol Álvaro Benito va dir una de les majors veritats de la vida, que faríem bé d'escoltar i entendre: “Jo ho vaig donar tot i no ho vaig aconseguir. Hi ha coses que no depenen de nosaltres”. Aquesta frase és lapidària si coneixem la seva història i sabem que una lesió de genoll, amb dinou anys, va fer que comencés un viatge de nou operacions fins a acabar la seva carrera amb vint-i-quatre anys, quan era una de les majors promeses del Reial Madrid. La vida, algunes vegades, no ens fa cas, i en lloc de proporcionar-nos el que volem, ens ofereix el que necessitem. Però clar, en aquests moments, és molt difícil, per no dir pràcticament impossible, tenir prou lucidesa per a entendre-ho. Imagineu-vos, llavors, el que faria falta perquè ho acceptéssim. Perquè quan tenim metes, plans i ambicions no ens importa res més que satisfer-los, en moltes ocasions a qualsevol preu. Som així i així és el món que hem construït.
Però últimament hem afegit un parell de variables en aquesta equació que sempre intentem que ens afavoreixi, i són el dret adquirit i la fe mal entesa. Com es planteja el dret adquirit avui? Simple. M'ho mereixo només pel fet d'haver nascut. I la fe? No es tracta d'una fe religiosa, que es pot tenir o no, es tracta de la fe que proclama una de les majors estafes de la història moderna de la humanitat: La llei de l'atracció. I què ens diu aquesta benvolguda llei? Bàsicament, que només que desitgis alguna cosa i hi pensis molt, moltíssim, l'univers conspirarà per a atorgar-te-la.
Sona bonic, oi? Per descomptat. I per què? Perquè no necessitem fer absolutament res, i així tot és més fàcil. I si al final no succeeix el que esperem serà perquè l'univers no s'està portant bé amb nosaltres. Qualsevol cosa val amb la condició de no fer-nos-en responsables. Perquè no n'hi ha prou de desitjar, cal actuar i fer que cada pas estigui d'acord amb el que somiem ser. Si deixem la nostra vida sencera en mans de l'Univers només perquè creiem que estem predestinats d'alguna manera còsmica, el cop serà fort.
I les estadístiques no enganyen. Cada vegada és més gran el nombre d'adolescents amb depressió. Per què? Perquè el món que es troben quan surten a la jungla de ciment no té res a veure amb el conte de fades que els estem venent, on la gent és meravellosa, ningú jutja, tots acceptem les diferències dels altres i, sobretot, els consultem cada pas abans de fer-lo. La realitat és que el ciment cada vegada és més dur i cada vegada fa més mal, és per això que els somnis s'han d'alimentar amb passió i treball, que són les coses que depenen de nosaltres. La resta no li importa a ningú... molt menys a l'univers.
