A les cases romanes, el centre de la llar era l’atri, un espai obert, sovint porticat, amb un petita cisterna, l’impluvi, que servia per recollir l’aigua de la pluja. La família s’hi reunia a conversar amb els parents, a fer algunes feines domèstiques i a honrar els déus. M’agrada pensar que el pati de la casa dels pares guarda alguna reminiscència de la vila romana que hi ha als afores del poble, la propietat concedida en un repartiment de terres a l’honrat patrici Licinius –saltus Licinius– que va donar origen, segons la teoria més plausible, al nom actual: Santalecina.

Un dels records més vius que conservo del pati primitiu de la casa, quan encara era una construcció d’una sola planta, és l’exposició que hi va muntar la mare amb l’aixovar que l’endemà m’enduria a l’internat dels capellans de Lleida: quatre mudes marcades amb les inicials en vermell, dos jocs de llit, tovalloles, peücs i un matalàs de bona llana. Els veïns i familiars van passar a admirar-lo i a donar-me  consells, que jo rebia amb cara d’espant més que no pas d’il·lusió.

El pati de la casa ha canviat bastant, però es manté igual: la cadiera aragonesa, la perxa on el pare desava el sarró de pastor, els càntirs (un de ceràmica negra de Verdú) que mantenien l’aigua fresca, les cadires de boga.... Quan van construir un pis, el forat de sota de l’escala es va convertir en un petit celler on ens amagàvem per por a les tempestes. La mare s’hi tancava també a les fosques perquè no se li triés l’allioli. El canvi més notable és que han desaparegut els calendaris de les parets, una decoració prou útil, substituïts per quadres i records: la pintura de la Berta Oromí que captura l’esplendor de l’estiu a la riba del Segre; les plantes del Cadí que compràvem a cal Farragetes de Tuixent, una litografia antiga de la Feria de Sevilla... A tocar de la porta del corral, tenim emmarcada la il·lustració que el Sergi Mas va fer per al concurs de gossos d’atura de Canillo l’any 1991. El pastor està assegut a la vora del ramat i el seu gos s’assembla de manera miraculosa a la Rumba, la gosa del pare.

El lloc principal estava (i ho està encara) reservat a la caixa de núvia que l’avi Florenci va comprar com a dot a la mare. En aquest moble guardava ella l’aixovar que anava brodant, com una Penélope moderna, mentre esperava el retorn del seu promès de la guerra. És una caixa gran, de fusta humil de xop però capaç de resistir els corcs del temps, els usos diversos i la dèria de la meva germana de repintar els mobles. La restauració del Juan Carlos, el fuster del poble, li ha retornat les rosetes hexapètales (flors de la vida) i les inicials de la primera propietària, la senyora Miquela Raluy.

Cada cop que baixo d’Andorra, els trobo atrafegats amb els afanys del dia: el pare acaba de deixar el pal i el sarró de pell d’ovella, la mare surt del celler amb el morter d’allioli, l’oncle José, assegut a la cadiera, m’explica un cop més el viatge a Andorra a comprar sucre, la cosina Candelita ens porta una dotzena d’ous perquè mai s’ha d’anar de visita amb les mans buides... Les veus baixes, l’olor de la llenya al foc, les passes sobre les rajoles de fang, els lladrucs de la gossa... tot és ben real! Les voltes a la clau del pany han obert molt més que una porta: han retornat la vida a les persones estimades. No vull perdre mai aquesta clau!