Uns dels trets urbanístics singulars de la Seu d’Urgell són els seus carrers porticats. En efecte, una desena de carrers i places de la ciutat tenen porxos, o escoberts, com també se’ls anomena popularment. Els porxos de la Seu venen de lluny. El seu precedent més remot és el mateix claustre romànic de la catedral de Santa Maria, un espai de què es van proveir els clergues urgellencs per tal de poder sortir a estirar les cames i escampar la boira els dies de mal temps. És, per tant i sobretot, un element arquitectònic pràctic. Com a anècdota personal, recordo que, el dia que vaig fer la primera comunió, l’any 1966, plovia a bots i barrals, de manera que es feia inviable la tradicional processó pels carrers del centre històric de la Seu. Vet aquí que els responsables de l’organització de l’esdeveniment van haver de recórrer al pla B: el claustre de catedral. I vinga fer-hi tombs!

El carrer porticat més antic de la Seu és el dels Canonges, l’artèria viària que s’estén de nord a sud de la ciutat vella. En uns trams del carrer, els porxos s’arrengleren a les cases de ponent, mentre que en altres se situen al costat de llevant. Fins i tot trobem escoberts a banda i banda del carrer en la seva part central. Quan es va obrir el carrer Major, que al seu capdamunt transcorre perpendicular al dels Canonges per després girar noranta graus i posar-s’hi paral·lel, els urbanistes d’aquells temps van tenir la bona pensada de fer-lo també porxat, gairebé tot al llarg de la banda nord primer i oest després. Durant molts anys, els porxos del carrer Major van ser el principal punt de trobada i de passeig de la gent de la Seu i, alhora, l’eix del comerç local. Era l’època en què els urgellencs parlaven de “porxos vells” i “porxos nous”, per referir-se als del carrer dels Canonges o als del carrer Major. Dues expressions que gairebé han desaparegut de la parla quotidiana.

Als anys setanta del segle passat es va enderrocar el que havia estat la caserna militar situada entre el peu del carrer Major i el passeig Joan Brudieu (aleshores encara de “José Antonio”). En aquell solar s’hi va construir un bloc de pisos, als baixos del qual, tot al voltant, s’hi van fer porxos, de tal manera que van quedar també parcialment porticats els carrers Fra Andreu Capella i Lluís de Sabater. La tradició porticada de la Seu va continuar, pocs anys després, en una part de la façana de ponent del flamant Parador Nacional de Turisme, al carrer Sant Domènec. Però no es va acabar aquí la cosa, ja que al passeig Pasqual Ingla i la plaça Joan Sansa, acabats d’obrir, s’hi van fer també porxos. Les darreres construccions porticades de la Seu han estat en els edificis que donen a la nova plaça del Codina per la banda de llevant i per la de ponent. I encara hi podríem afegir una altra construcció porxada: el claustre modern del Parc del Valira, obra de l’urbanista urgellenc Lluís Racionero. 

Com que no he estat capaç de trobar en cap publicació els metres lineals de porxos de la Seu, m’he entretingut a mesurar-los amb les eines que ofereixen els mapes online actuals. En total em surten 1.740 metres, una xifra que no voldria que es prengués al peu de la lletra, perquè la variació real pot venir d’uns quants metres. És per tant, una mesura aproximada però que ja ens serveix per corroborar que la Seu d’Urgell és una ciutat força porticada i que ho ha anat essent al llarg dels anys, des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies. És, en conclusió, una ciutat previsora davant de les inclemències del temps i que té cura del benestar dels seus veïns. Si més no, tenim llocs per sortir a passejar els dies de pluja sense necessitat d’obrir el paraigua.