Deixeu-me dir per començar que jo soc fill d’immigrants vinguts a Andorra a finals dels anys 1950, que tampoc vaig néixer aquí, però que he passat gairebé tota la meva vida en aquest petit i meravellós petit país.
Els meus pares van venir a Andorra per treballar, s’hi van instal·lar amb il·lusió, van obrir un comerç i es van involucrar activament en la vida associativa, en particular en el món de l’esquí.
Recordo, jo era encara un nen, quan el meu pare va rebre l’autorització del secretari del Consell General firmada pel senyor Ramon Riberaygua, amb quina il·lusió va ensenyar a la nostra mare i als tres germans aquell sèsam que li permetia poder iniciar una nova vida a Andorra. Va donar feina, tot i les dificultats, que també hi van ser, a andorrans, catalans, andalusos, gallecs i francesos, en aquella botiga de l’avinguda Meritxell, que no era ben bé ni d’Andorra la Vella, ni d’Escaldes, en una espècie de terra de ningú on no importava d’on venies, on compartíem jocs i escola. Cert que no era perfecte, hi havia andorrans de soca arrel, andorrans de segona, de tercera i immigrants, però nosaltres, els nens, ens sentíem... nens, la resta gairebé no importava, però ens coneixíem tots i ens aveníem.
Avui les coses han canviat, aquell tram de finals de l’avinguda Meritxell envolat de prats s’ha convertit en un mega-centre comercial ple de terrasses de bars envoltats d’asfalt i de ciment amb rètols i anuncis publicitaris gairebé sempre retolats en anglès, una llengua que respecto i estimo però que està ofegant la llengua d’Andorra. M’atreviria a dir que ens estem anglosaxonitzant, si se’m permet el neologisme. L’escola pública, l’andorrana, però també la francesa i l’espanyola que durant tants anys ha format el jovent, veu com les elits econòmiques i a vegades polítiques prefereixen portar els seus fills a escoles privades de formació anglosaxona.
I si abordo aquest tema educatiu, és perquè estem negociant un acord d’associació amb la Unió Europea que ens pot portar a diluir encara més l’essència d’Andorra, una Unió molt centrada en els aspectes que valoren molt el creixement econòmic en detriment del benestar social de la població. Si no vaig errat, el mateix redactat del suposat acord ha estat redactat en anglès, mentre s’espera una traducció per posar-lo a l’abast de la ciutadania que hauria de manifestar-se a l’ocasió de l’esperat referèndum.
Darrerament la paraula creixement està molt en boca dels nostres mandataris, però vist el suposat creixement aportat des de la llei d’obertura estrangera, queda palès que aquest beneficia més aviat evasors fiscals que aquells que anomeno andorrans amb o sense passaport que veuen com el nostre país s’ha convertit en un pur producte especulatiu alhora que menysté qui disposa de menys o pocs recursos econòmics, agreujant aquesta bretxa entre els uns i els altres. Una bomba de rellotgeria per a aquell fabulós actiu que caracteritzava Andorra, la seva seguretat i pau ciutadana alhora que incompleix alguns dels articles cabdals de la Constitució.
Algú em comentava fa pocs dies que Andorra compta amb prop de mil agències immobiliàries, no sé si és veritat, em sembla molt, però que floreixen a cada cantonada salta als ulls.
I potser és aquí on, a falta de reacció d’alguns mandataris, complaents o còmplices, tot sigui dit, que cal que la ciutadania actuï, com s’ha fet amb alguns moviments que s’esmercen a suscitar una reacció per aturar aquesta disbauxa. Moviments com AD.HOC o Faveles de Luxe han contribuït a aturar projectes com el telefèric de Carroi o el laboratori de Grifols. No han estat sols, però han ajudat a aportar una mica de seny a tota a aquesta disbauxa que destrueix allò que hauria d’haver sigut l’enveja de molts altres països, amb seguretat, benestar social, i preservació del paisatge.
Sempre he sigut partidari d’involucrar la ciutadania en les decisions que afecten el país. També és cert que la ciutadania sovint es cohibeix per por del que diran o de possibles repercussions. Acabaré dient que els quedi clar que qui té l’última paraula és el poble, i que els mandataris són els mandats i manats per complir la feina, no a l’inrevés.