Ben aviat s’acaba novembre i entrarem en el darrer mes de l’any. Tot i que cada vegada es torna més complicat saber en quin mes ens trobem. La follia nadalenca s’avança més i més en el calendari. Cada any més aviat entres a les botigues i ja sonen les nadales i les decoracions amb arbres, llums de colors, pessebres  i pares Noels ho envaeixen tot. És el que passa en unes dates on tirem la casa per la finestra sense pensar que al gener tornarà la trista i dura realitat. Per uns dies vivim només d’il·lusió sense voler imaginar-nos que arribarà un final. Però els finals sempre arriben. Sempre i sense excepció. És així la vida. I és part de la seva gràcia.
Sobre els finals reflexiona una escriptora i artista multidisciplinària, Camila Cañeque, en un llibre que he descobert recentment i que em té fascinat: es diu La última frase i l’ha publicat en castellà l’editorial La Uña Rota. De moment no hi ha versió catalana. En aquest meravellós assaig, l’autora recopila la darrera frase de múltiples novel·les i aprofita per reflexionar sobre el final; els finals dels llibres però també la finitud de totes les coses. Aquest punt final necessari, aquest moment en què som conscients que la cosa s’acaba. I és ben curiós, sobretot si tenim en compte que utilitza obres que s’han convertit en eternes i intemporals per parlar-nos precisament de la fi de tot plegat. Des de la frase amb la qual acaba El rei Lear, de Williams Shakespeare, fins al final de la fabulosa Jo canto i la muntanya balla, d’Irene Solà, el llibre ens permet pensar en aquesta finitud de totes les coses  a través del que van escriure Dante Alighieri, Gabriel García Márquez, Jackson Kerouac, Ernest Hemingway, Franz Kafka, Jean Genet, Simone de Beauvoir i molts d’altres. Fins i tot apareix el final de la Santa Bíblia, que acaba amb un impressionant “Amén”.
És un llibre curiosíssim. Insòlit en el panorama dels assajos publicats aquest any. El vaig descobrir quan en parlaven a un programa de ràdio i és fascinat veure com aquests finals, un darrere de l’altre, van creant una narrativa insòlita. Cada frase té un número i al final del llibre hi ha una relació del llibre al qual pertany cada una d’elles. Tot i que l’autora recomana no buscar-ho immediatament i deixar-se portar. He de confessar que a mi m’ha resultat impossible llegir-lo sense buscar la font original. I ho trobo realment fascinant. 
El més curiós de tot plegat és que la mateixa autora no el va poder veure publicat, malauradament. Mentre el llibre es trobava en procés d’impressió, l’artista va morir el 14 de febrer d’aquest any als 39 anys víctima de mort sobtada. Una mort irònica si pensem en el tema i el títol de la seva darrera obra. Ironies de la vida i del destí. No sabem mai quan la cosa s’acabarà. Sí que sabem, però, que ho farà algun dia.
Per això, ara que la fi de l’any s’acosta, està bé replantejar-nos tots els bons propòsits que vam fer al voltant d’una copa de cava ara fa quasi un any i veure quins hem estat capaços de complir i quins no. Segurament el resultat no ens deixa en massa bona posició a tots plegats. Hem de ser realistes. I seguir. I no deixar-nos vèncer per les circumstàncies i la realitat. Pensar que, com tot, el final arribarà. I el millor que podem fer, quan ho faci, és mirar enrere i que hi hagi una narrativa positiva. Una mirada tendra i feliç. Un cúmul d’experiències que ens hagin enriquit i que ens permeti dir-nos: ha valgut la pena.
Una bona darrera frase. Com la de la genial Camila Cañeque.