Arran d’un acte cultural en què vaig intervenir, vaig ser invitat a facturar a l’Ajuntament d’una gran ciutat catalana, com a retribució, la quantitat de 200 euros. Vaig estar content i agraït, perquè no m’ho esperava. L’oficina municipal corresponent em va fer arribar les dades necessàries per emetre la factura: nom del servei, adreça, CIF, Codi DIR-3, número d’expedient i número de contracte. Vaig fer constar totes aquelles dades a la factura i la vaig enviar, signada electrònicament i acompanyada d’un certificat de residència fiscal i còpia de la meva peça d’identitat. En poc més d’una hora havia enllestit la feina. Però... “No, no, no”, em va respondre el meu interlocutor, “això no es fa així”.
Certament, la cosa no era tan simple, sinó infinitament més complicada. Vaig haver d’omplir el document d’alta de proveïdors i desplaçar-me a la Seu d’Urgell per obtenir un certificat de titularitat del compte bancari. Per cert, la noia del banc em va fer saber que no m’hauria calgut perdre un matí i fer una hora de cua perquè ara aquests certificats es poden treure des de l’ordinador de casa. El meu interlocutor també em va enviar un manual d’instruccions (un PDF de 23 pàgines!) per facturar a l’Ajuntament amb factura electrònica. Em va passar pel cap demanar el concurs d’un gestor administratiu, però ho vaig desestimar, pensant que em costaria més el farciment que el gall. En fi, vaig estudiar-me el màster i vaig posar mans a l’obra.
Em va costar Déu i ajuda fer el primer pas, que era una cosa tan simple com donar-me d’alta a la plataforma privada que utilitza l’Ajuntament per rebre i gestionar factures electròniques: em demanava el NIF, jo hi posava l’NRT i la màquina em deia que no era vàlid. Finalment, vaig trobar la manera de poder-me registrar. Però el pas següent ja no el vaig superar. Vaig escriure a l’interlocutor: “No he pogut completar el registre a Pimecfactura per manca d’alguns requisits, com l’anomenada certificació de la identitat. Porto ja un cúmul d’hores perdudes en aquesta qüestió, que als meus 77 anys em supera. Per tant, he pres la decisió de no continuar perdent el temps, ja que em sembla inaudit aquest maldecap per una factura de 200 euros emesa per un particular. Però no renuncio pas a cobrar-la. L’article 4 de la Llei 25/2013 no inclou les persones físiques en l’obligació de fer la factura electrònica, i un Ajuntament no pot modificar unilateralment la llei”.
Això ho escrivia el 2 d’agost. Ara sé que finalment cobraré, perquè una bona ànima, és a dir, el meu interlocutor, o un company seu, potser compadits de l’avi, la presentarà per mi. Des d’aquí els dono les gràcies a la bestreta. Però no s’enganyi el lector: no he explicat el cas perquè s’apiadin o se’n riguin de l’avi maldestre, sinó per posar en evidència a quin nivell de deriva kafkiana pot arribar l’Administració pública. Si als andorrans el conveni amb la UE ens ha de dur per aquest camí, potser que ens hi pensem dues vegades.