Quan un va sovint a un lloc la seva olor esdevé familiar i qualsevol canvi és ensumat a l’acte.  Ho vaig descobrir la setmana passada. En entrar dins una oficina prou coneguda vaig descobrir que  desprenia una olor peculiar. S’hi percebia el record  d’una presència que hi havia expulsat la seva essència. Més que un rastre, es tractava d’una imposició olfactiva,  un xic desagradable.  Se li havia escapat a algú? O era el producte d’una emissió controlada? El terme decrèpit, segons l’etimologia, defineix les persones velles que ja no són capaces d’aguantar-se el pets. O potser calia buscar l’origen d’aquella aroma pertorbadora en un estat de nervis momentani que havia provocat la incontinència? Per  no envair l’espai aliè, ens han ensenyat a contenir aquest impuls que, ben mirat, és tan inexcusable com la mateixa mort. Així ens ho recorda el poeta Quevedo –Francisco de, no el cantant– en el seu Poema al Pedo: “El pedo es fuerte, es imponente/ pues se lo tira toda la gente”.  
El cas és que la disposició d’aquell despatx, com els de la majoria d’oficines,  no semblava massa apropiada per a la distensió. Tampoc podia saber si, feia poc, havia passat alguna cosa que hagués fet petar de riure algun dels seus usuaris. Per contra, aquella fragància sí que m’estava  provocant certa incomoditat, gairebé un riure nerviós. Aquell provocador efluvi, havia anunciat la seva pròxima aparició, de manera sorollosa, poc abans d’envair l’oficina? O més aviat havia estat expel·lit  de manera discreta i anònima  i, per tant,  provenia d’una llufa? I en cas d’haver fet cert rebombori, havia sonat contundent, com quan hom pronuncia terrassa? O potser havia estat una emissió molt més refistolada, similar a l’onomatopeia que s’originaria en lletrejar la ciutat de Valladolid? Com es demana el poeta Wystan Hugh Auden, l’autor, havia gaudit de l’olor de la seva pròpia flatulència, tal com ho fan la majoria? No dubto pas que totes aquestes preguntes quedaran sense resposta i, en cas d’obtenir-ne alguna, seria tan etèria com els mateixos gasos que les han generat.  
En general aquesta mena de processos gàstrics, i per extensió les olors que generen, acostumen a ser de mal representar. Amb tot, tal com podem comprovar durant les festes de Nadal, la cultura catalana és prou oberta a l’escatologia. El tió, que no caga arengades perquè són massa salades, i el caganer, que s’amaga en un racó del pessebre, han aconseguit un lloc de prestigi en l’imaginari popular,  tot i el que representen. Per contra, l’olor d’aquella oficina em va fer adonar que costarà molt que el petaner, fins i tot si només se’l representa de manera acústica i es passa per alt la seva característica olor, acabi  convertint-se en una figura nadalenca.