Sant Pau a la segona Carta als Corintis, afirma que la força del cristià resideix en la seva feblesa. “Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder de Crist. […]. Perquè quan soc feble és quan soc realment fort” (2 Cor 12, 9i-10j).

Amb aquestes paraules, Sant Pau explica com la nostra feblesa i les nostres imperfeccions ens poden acostar a Déu i omplir-nos d’Ell. De manera que, si el deixem, Déu actua en nosaltres i a través nostre. És l’espiritualitat que sorgeix de l’autoconeixement d’un mateix. Com diu el teòleg i monjo benedictí Anselm Grün: “Hem d’acceptar tot allò que es contradiu en nosaltres, inclosos els costats ombrívols que enfosqueixen la imatge idealitzada que tenim de nosaltres mateixos”.

Les persones som polièdriques, tenim múltiples trets de personalitat que ens defineixen. Alguns ens agraden més que d’altres, però tots formen part del nostre ésser. És important estimar-nos i acceptar-nos tal com som, amb virtuts i defectes, amb llums i ombres, practicant la misericòrdia i la compassió amb nosaltres i amb el proïsme. 

Reconèixer la nostra debilitat no és rendir-se, al contrari, és ser honest i transparent. Els errors i equivocacions ens ajuden a avançar en la vida amb humilitat, sabent que ningú és millor que ningú i que el món no gira al nostre voltant.“Quiero acabar con todas las sombras que viven en mi alma, /aceptándolas. / Es decir, aceptándome a mí misma, / tal como soy, con luces y sombras. / Quiero ser lo que me has llamado a ser.” (Transparente, Germana Glenda).

Admetre les nostres debilitats davant de nosaltres mateixos i davant dels altres és realment una fortalesa. La nostra fragilitat ens ajuda a apropar-nos al proïsme. Es converteix en un pont vers les persones, tot formant vincles d’unió i suport mutu. A través de la vulnerabilitat, també mostrem la nostra sensibilitat.

Les debilitats són innates a la nostra condició humana. Per això, una bona fórmula és tenir sentit de l’humor i riure una mica de nosaltres mateixos. És molt sa! “La grandesa d’un home és saber reconèixer la seva pròpia petitesa” (Blaise Pascal).

Crec que estem a la vida per ajudar-nos i complementar-nos els uns als altres. Tots tenim una part més forta i una de més fràgil. La meva feblesa pot ser la fortalesa d’una altra persona i viceversa. “Seràs estimat el dia que puguis mostrar la teva debilitat sense que l’altre se’n serveixi per afirmar la seva força” (Cesare Pavese).

No hi ha res més desagradable que veure una persona creguda de si mateixa. Això no agrada a ningú, tanmateix, aquesta vulnerabilitat i feblesa, que de vegades volem amagar, no solament ens acosta als altres, és, sens dubte, el que més ens apropa a Déu. Per això, Santa Teresina de l’infant Jesús, una santa molt humil que se sentia “petiteta” afirmava: “M’alegro de ser imperfecta”.

Quan confiem en nosaltres mateixos ens equivoquem moltes vegades, però si confiem en Déu i posem la nostra vista en Ell, surt la força interior que tots tenim dins nostre, ja que posseïm la força de l’Esperit. “El Senyor és la meva força, l’escut que em protegeix, el meu cor confia en Ell. M’ha ajudat i se n’alegra el meu cor. Vull lloar-lo amb els meus cants” (Sl 28,7).

Un gran obstacle per acostar-nos a Déu és sentir-nos forts, autosuficients. Per contra, ser coneixedor de la meva feblesa m’ajuda a ser conscient del fet que per les meves pròpies forces puc fallar i equivocar-me, però Déu em dona la fortalesa per continuar endavant i trobar la força en Ell. 

Déu no s’espanta de les nostres febleses. Ell comprèn perfectament les nostres pors i debilitats. Jesús, veritable Déu i veritable home, a la Passió experimentà fragilitat, angoixa i por. Així s’acostà a la humanitat de tots els temps. “Del Senyor em ve la força i el triomf, és Ell qui m’ha salvat” (Sl 118, 24).