Com és prou conegut, cada dia uns quants centenars de persones creuen la frontera hispanoandorrana del riu Runer per anar a treballar a Andorra, procedents de l’Alt Urgell. Alguns ho porten fent durant tota o gran part de la seva vida laboral. Per més que hi estiguin avesats, no deixa de comportar-los diversos inconvenients, des de les despeses pròpies del viatge fins al temps que hi han de dedicar.
El desplaçament s’alenteix sovint per les cues de vehicles que es formen habitualment a causa dels controls fronterers. No he acabat d’entendre mai per què, després de tants anys, no s’ha habilitat un carril especial per als treballadors fronterers. Aquesta mancança encara té menys sentit en els temps que vivim, amb una tecnologia que permet llegir matrícules automàticament. Si hi ha la Via Tac a les autopistes de peatge, per què no n’hi pot haver una de similar a la frontera hispanoandorrana perquè en puguin fer ús els treballadors fronterers sense haver de fer cua ni aturar-se? I més quan el carril de la dreta està clarament infrautilitzat. Al capdavall, estem parlant de només mil cinc-centes o mil sis-centes persones. Encara que fossin dos mil o cinc mil: no serien tantes per no haver d’aplicar una mesura tant de sentit comú com és la que estem exposant.
Els treballadors fronterers ho són perquè han hagut d’anar a un altre país a trobar la feina que al seu propi Estat no han trobat. En conseqüència, aquest Estat ha de donar totes les facilitats per tal que els desplaçats diaris per motius laborals puguin anar a treballar sense haver de perdre temps en uns controls fronterers que, si bé ningú no discuteix que són necessaris, tampoc és menys cert que haurien de ser prou flexibles per permetre garantir la mobilitat obligada, com és el cas de la dels treballadors fronterers. Al capdavall, estem parlant del que podríem anomenar “usuaris habituals” de la frontera, persones de qui es podria tenir un cens permanentment actualitzat sense necessitat que cada cop que creuen el pas del Runer hagin de passar pel mateix control que els viatgers ocasionals. L’Administració pública  –també la policia–  hauria de tenir com a prioritat el servei als ciutadans, els impostos dels quals permeten que el país funcioni i que els qui el governen i el gestionen cobrin un sou per la feina que fan. No es tracta pas de reclamar prebendes, sinó de garantir uns drets bàsics.
Les darreres dades del padró d’habitants de la Seu d’Urgell indiquen que el municipi ha superat ja els tretze mil residents. És probable que, en proporció hagi augmentat també el nombre de treballadors fronterers. El flux de persones residents a Andorra que baixen a viure a la Seu a conseqüència de l’encariment del preu de l’habitatge al Principat és l’altra realitat que ens permet constatar que el  nombre de treballadors fronterers creix, potser lentament, però d’una manera constant. Aquest escenari té diverses lectures, la primera de les quals és, segurament, la canviant estructura social de la capital urgellenca, amb nous residents que, en part, ho són només de nit. Caldrà estar atents a aquesta evolució els pròxims mesos per saber cap a on anem demogràficament parlant.
En aquest context, es fa més necessària que mai l’aplicació de mesures per tal de facilitar el pas per la frontera als treballadors que pugen cada dia a Andorra des de la Seu i des de la resta de l’Alt Urgell. El carril especial a la frontera hauria de ser una realitat tan aviat com sigui possible. Només cal voluntat política.