“Mai caus dues vegades al mateix abisme. Però sempre caiem de la mateixa manera, en una barreja de ridícul i d’horror”. Aquesta era la conclusió del relat d’Éric Vuillard, L’ordre du jour, que versa sobre la implicació des industrials alemanys en l’assalt al poder de Hitler. 
El 20 de febrer de 1933, 24 membres del “nirvana industrial i financer” es reuneixen amb el president del Reichstag, Herman Goering. Per a aquest, l’objectiu principal de la reunió és recollir fons per a la campanya de les eleccions del 5 de març. A cap dels cavallers de la indústria els molesta la descarada petició; estan acostumats als suborns, regals i altres esplendideses en favor dels partits afins.
Els donants a la causa nazi eren els administradors d’unes empreses conegudes per tots nosaltres: Krupp, BASF, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Allianz, Telefunken...
Goering, però, no només els va exigir diners, també els anuncià que si el partit nazi guanyava les eleccions, aquestes serien les darreres dels deu pròxims anys. Fins i tot –afegí rient– les darreres en cent anys.
Vuillard dedica un dels capítols del seu relat a descriure l’estratègia d’intimidació practicada per Hitler i els seus sequaços a partir de 1938. Com fitxes de dominó, primer cauria Àustria i desprès Txecoslovàquia, però això no seria suficient per assolir l’espai vital que necessitava Alemanya. Hitler convoca el canceller austríac Shuschniggen a Berchtesgaden al febrer de 1938; a la frontera, von Papen li anuncia que tres generals alemanys participaran a la “conferència”. Tot això ho explica Kurt von Shuschnigg al capítol "Rèquiem per Àustria" de les seves Memòries.
Vaig llegir el llibre de Vuillard el Nadal de 2017. Ja feia gairebé un any que Donald Trump s’havia convertit en el 45è president dels EUA, una primera presidència, aperitiu del que pot venir després.
El 2024, els coloms van emmudir i als EUA només se senten els falcons. Gent que no ha sorgit del no-res. Als anys 90 del segle passat l’unipolarisme es va convertir en la ideologia dominant per la política exterior estatunidenca.
Engrescat pel desmembrament de l’antiga URSS, Paul Wolfowitz concretava en una frase curta l’estratègia a seguir: “El nostre objectiu principal és impedir el ressorgiment d’un nou rival” (Defence Planning Guidance, 1992).
Cheney i Rumsfeld, escuders de George W. Bush, van conjurar-se per complicar la construcció d’una política exterior i de seguretat comuna europea. Calia –si us plau per força– fer fracassar qualsevol temptativa d’un món multipolar. Condoleezza Rice, inicialment partidària del equilibris i d'una col·laboració “més o menys lleial” amb els aliats occidentals, es va afegir, a partir del atemptats de l’11-S, a les posicions dures dels més extremistes. Els atemptats havien de servir als EUA per “remoure les plaques tectòniques de la política internacional”.
La singular personalitat de l’actual ocupant de la Casa Blanca no és sinó una manifestació de les profundes arrels que té l’unipolarisme neocon als EUA. Com ho és la promiscuïtat entre el poder polític i el poder econòmic, o la presència d’una tecnocasta incrustada en els nivells més alts del poder estatunidenc. 
A Hitler li calia “espai vital” a Europa i al nord d’Àfrica; els neocons ianquis ens intimiden amb la conquesta de Groenlàndia, el canal de Panamà, les terres rares d’Ucraïna, la desestabilització de Canadà i Mèxic i amb la descarada estratègia de sembrar la zitzània a Europa amb la cooperació de Putin. Es tracta de desmuntar els organismes multilaterals, intimidar globalment i governar autocràticament el món amb un grapat de llangardaixos de les finances i la tecnologia...
Tenen còmplices arreu. Els podeu identificar amb la falsa bandera del nacionalisme, perquè el somni humit dels ultradretans és servir com bons vassalls l’Oncle Sam.