Tenir por és natural, legítim i, fins i tot, podríem dir que necessari. És un sentiment instintiu dels éssers humans que ens ha permès evolucionar al llarg dels segles, ja que ens posa en alerta davant el perill i ens prepara per actuar. 
Però, quan la por ens paralitza sense un motiu ferm o justificat, correm el risc que ens impedeixi tirar endavant amb la nostra vida o ens perjudiqui en les nostres relacions socials. Aquest és un perill que crec que els darrers anys, ha anat en augment.
M’explico, vivim en una època de molta incertesa i sensació de manca d’estabilitat. Els desastres naturals en augment; els efectes que ens portarà en el futur el canvi climàtic; els conflictes bèl·lics que, encara que físicament llunyans, ens avisen que no estem del tot protegits; els poderosos blocs polítics que s’estan formant a escala mundial... Són exemples que ens recorden que som fràgils i vulnerables i que, a més a més, queden intensificats per la força dels mitjans de comunicació globalitzats i el poder expansiu de les xarxes socials, amb els seus discursos, en alguns casos, alarmistes. Dit d’una altra manera, les males notícies, de qualsevol racó del món, ens arriben abans i amb més intensitat que mai, fins i tot abans que les bones notícies que tenim a tocar del carrer.
Suma-li a tot aquest conglomerat la força de les xarxes socials, en aquest cas des del punt de vista del poder que tenen sobre la imatge física o els comportaments socials que et porten a ser popular. Una força que afecta sobretot els més joves, exposats de manera constant a la pressió estètica i a la manera d’actuar, dependents molt sovint de la validació externa a través de les interaccions i dels likes, el que deriva en por –de nou apareix la por– a quedar fora del que ells consideren convencional i del que els permet encaixar. 
Està clar que tota aquesta por no la podem dissipar, però no ens ha d’invalidar. 
Pel càrrec que exerceixo, i més en un país petit com el nostre, s’apropen ciutadans que m’expliquen habitualment neguits i preocupacions i, en molts moments, apareix aquesta por a tot, la qual em preocupa, sobretot pel que fa a aquelles persones més vulnerables de la nostra societat. Perquè aquesta por pot derivar en ansietat, aïllament i desconnexió emocional. 
No és cert que tot sigui un desastre, no tot és negatiu, no tot ha deixat de funcionar. Hem de reforçar-ho amb un missatge més esperançador, sobretot entre els més joves, que són els qui més tenen la percepció d’un futur una mica incert. 
Què podem fer com a societat per revertir aquests sentiments? Evidentment, fomentar el vessant crític, prendre consciència que no tot el que sentim o llegim és una alarma imminent, ensenyar a filtrar i a contrastar missatges. Més enllà d’aquí, fomentar molt el sentiment de comunitat. A través de la família, l’escola, les associacions, els grups d’amics, fins i tot dels cossos especials que vetllen per la seguretat, perquè estar acompanyats redueix l’impacte de la por i ens fa sentir-nos més protegits. Finalment, escoltar la por, aprendre a gestionar-la, entendre-la per tornar-nos més resilients davant aquest sentiment. 
Lògicament, és senzill de dir però no tant de processar, i més en aquesta societat cada vegada més accelerada i interconnectada. S’ha de combatre la por amb calma i reflexió, ajudant els qui la pateixen, amb empatia i acompanyament.
Tenim la sort de viure en un país amb uns bons nivells de qualitat de vida, amb un entorn natural privilegiat, uns alts índexs de seguretat, benestar i tranquil·litat. Aquests atributs, juntament amb gaudir de les petites coses del dia a dia, és un bon antídot contra la por, també contra l’anticipació negativa i el futur incert. 
No hem de tenir por de la por.