Un cafè a Barcelona, la meva companya de pis davant. Esmorzem un matí qualsevol i després cadascú es disposa a fer les tasques que li corresponen. Ens acompanyem un tros i ens separem a la línia blava, que agafo per tornar a casa abans de quedar amb els amics amb qui fa temps que no coincidim. 

Un tema de Michel Camilo, Remembrance, al cor.  Fins ara he narrat quotidianitats amb les quals, qui més qui menys, tant si feu servir bastons, ulleres, cadires de rodes, caminadors, o res, us podeu sentir identificats. Fem un cafè, de tant en tant, o alguna cosa similar amb persones amb qui ens entenem bé, gent que ens aporta, o com deia Virgínia Woolf, podem triar la solitud, els llibres o la mar per refugiar-nos del món. Fins ara, sembla que anem bé, oi? Tot és normal, quotidià, anodí, costumista, i si aquí a Andorra canviem metro per bus, ho tenim ben extrapolat, això. 

Paciència, ja falta poc, aviat entendreu perquè tanta normalitat. Si hi penseu, viure una vida rutinària, en termes socials, és molt menys evident del que us imagineu. Personalment tinc aquesta sort: després de retornar a casa i coincidir amb una passatgera amb qui comentem la jugada durant el trajecte, un ésser normal i quotidià en termes objectius, i excepcional, com qualsevol persona que obre el seu cor uns mínims i es mostra com és, arribo a casa. 

Visito el Two Shots, un altre cafè al qual puc accedir pel meu compte, on tinc un tracte amistós amb el personal, que em deixa al meu aire si estic ocupat, o amb qui parlem i riem si no ho estan ells. Tinc amistats, soc indiferent, caic malament, com li passa a tothom. 

Aquest punt és al qual els agradaria arribar a les persones amb discapacitat. Evidentment les adaptacions són necessàries en cada cas concret, ara bé, hi ha una barrera contra la qual encara avui dia ens enfrontem:  la presó imposada de l’heroisme. No existeix heroïcitat per adaptar-se a la vida, són mèrits més pesants que gratificants. L’heroisme provoca la desnaturalització i una pressió que, en alguns casos, desencadena addiccions emprades com a eina per desconnectar del que el món espera de nosaltres. Un gran poder comporta una gran responsabilitat. 

He treballat en projectes on, a base de fer pedagogia, entre tots hem entès, per exemple, que abans de posar un nom a un dossier, cal consultar les persones que sortiran al camp de batalla a defensar aquesta empresa si se senten identificades amb el nom triat. He vist aquest heroisme imposat en persones emprades com a mitjans per vendre productes que, ni representen cap mena d’adaptació, ni els havíem demanat ni, de passada, ens agraden a ningú. Persones enganyades per tal de generar contingut audiovisual que toqui els cors d’espectadors que alimentaran una idea errònia. 

He vist heroisme mal emprat, per exemple, durant el mandat comunal passat. La campanya electoral fou mitjanament acceptable, malgrat saber que jo cobria la quota de la discapacitat, la resta fou crònica d’una mort anunciada pel que fa al desenvolupament de projectes en el meu àmbit. Porca misèria!

Per anar tancant, són les 7.21 d’un dia d’hivern andorrà en aquest punt concret d’aquestes lletres. Resumint-ho tot, no, no som herois, encara que fem servir eines revolucionàries per estudiar música, per exemple, tocant amb els ulls en lloc de les extremitats, o viatgem de dalt avall. Hi ha gent que ens estima, que ens detesta i per a qui som elements neutres. No confondre la curiositat i les ganes de saber amb els pedestals socials, i és que, com us passa a vosaltres, si la conversa és fluida, de ben segur que us agrada que el vostre interlocutor mostri interès per la vostra vida o els aspectes comuns que pugueu tenir entre vosaltres. I és que aquest és el denominador comú: tots som persones que, dintre de les diverses realitats que vivim, tenim les mateixes ganes de ser considerades igual que les altres. 

I per acabar, us desitjo que tingueu un dia normal! Salut!