L’agost és un mes peculiar, per a molts significa la quadratura perfecta per poder gaudir de les vacances en família lluny de les nostres valls. Aquest mes, batejat així per homenatjar l’emperador August, serà la prèvia a un setembre que, segons el calendari andorrà, és el final i l’inici de tot: no ens enganyem, el nostre periple cíclic vital comença sempre l’endemà de Meritxell, tot i que ens entestem a menjar el raïm la darrera nit de desembre.
Per primer cop escric la columna lluny d’Andorra, ho faig des de la casa de l’avi, el iaio Joaquín, a Lubrín, bellíssima vila ancorada a la Sierra de Los Filabres, en plena Almeria oriental. Tinc la sort de tenir arrels paternes lluny d’Andorra, i el país des d’on us escric ha donat molts fills a Andorra, primer per tots aquells que van arribar-hi en pro d’un futur millor, després pels seus descendents, ja nascuts al país, entre els quals em compto. Puc dir sense cap mena de reserva, que Lubrín és un dels pobles més andorrans d’Andalusia, sobretot pels vincles emocionals entre la gent d’ambdós llocs.
El terme està al bell mig d’una de les àrees arqueològiques més importants d’Europa, d’una banda el desert de Tabernas, famós pels seus poblats i racons immortalitzats en centenars de pel·lícules, però molta gent desconeix que a les seves portes hi ha els vestigis de la ciutat més antiga del Vell Continent, Los Millares. Si ens dirigim a llevant, en poca estona podem estar a Vera, Garrucha i Mojácar, a la qual s’accedeix per l’avinguda d’Encamp. No sense abans passar pels vestigis d’una altra gran civilització europea, la cultura de El Argar.
Però tornem al poble dels meus ancestres, hi ha vestigis històrics des del paleolític, i des d’aquells dies hi han passat fenicis, cartaginesos, romans i àrabs. Aquests darrers van donar el nom al poble, construint-lo a recer d’un formós castell, avui amb pocs vestigis, i estratègicament proper a dos fonts d’aigua, hàbilment canalitzades pels sarraïns. La revolta morisca del segle XVI, on els habitants de la regió van tenir un paper destacat, i la seva posterior derrota, comportà la deportació de tota la població musulmana. Expulsats els seus habitants ancestrals, tot el terme va ser repoblat per una trentena de famílies cristianes, procedents de l’antic Regne de Múrcia, que al seu torn ja tenien també un origen repoblador, molts d’ells catalans establerts pels reis de la Corona d’Aragó, en virtut dels pactes que tenien amb els reis castellans.
Lubrín té un llegat històric important, però també un urbanisme preciós, on la blancor de les cases contrasta vivament amb la terra farcida d’oliveres i ametllers. L’oli i la mel que s’hi produeix tenen molta fama, i des de la corporació municipal s’està fent un esforç a fi de donar a conèixer el patrimoni gastronòmic del poble, al qual se li ha de sumar el cabrit o les migas.
Però el seu tresor principal és la festa de San Sebastián, declarada d’interès turístic a Andalusia, on cada 20 de gener, mentre treuen el sant en processó, es tiren des dels balcons milers de panets que la gent agafa des de sota. Un cop retornat el patró a l’església, tothom es troba a la plaça amb la recol·lecta panadera i es fa un àpat popular, això sí, fins a l’hora del ball. La festa és única, aplega milers de persones, i s’ha convertit en un llegat immaterial curiosíssim.
Des d’aquí us convido que hi vingueu a fer un tomb, tapejeu els productes de la terra i el mar, aquest darrer molt proper, i converseu amb les seves bones gents, molt aferrats a la seva terra, alhora que amables i hospitalaris amb els nou vinguts, i d’una forma molt especial amb els andorrans, que consideren els seus germans del nord, terra a on van veure marxar molts dels seus fills, i on puntualment, els estius, retornem els seus descendents. Tots aquells, com el meu avi, ens van saber fer estimar dues terres, llengües i maneres de viure.