Fent un d’aquells avorrits scrolls per la pantalla del mòbil, m’apareix la delegada de la Generalitat a Andorra justificant la feina feta. Sí... bé... buenuuu... no direm pas que no, que no tenim més dades per jutjar, lliuri’ns el Santíssim, però és clar, vaja, aprofundir en la presència del gremi artístic català a Andorra no sabem, no sabem, si era una prioritat prioritària perquè hi hagués cap buit. Però vaja, que no ens hi posarem, i si hem d’acceptar pulpo... Segur que s’afegeix a altres tasques interessantíssimes i primordials. Com ho seran les competències atribuïdes al recentment nomenat comissionat per a les Relacions Interpirinenques, un títol un xic pompós, no ens diran que no, que esperem que tingui un contingut a l’alçada. I, ja saben, per la seva banda el Govern d’Andorra ha nomenat ni més ni menys que una ambaixadora per a la cooperació transfronterera. Si tot plegat ho afegim a organismes ja existents, a les administracions locals al sud de la frontera i al que se’ns escapa, indubtablement deuen ser una cosa així com els dos territoris amb més interlocutors per metre quadrat.
Ho percep el ciutadà en la seva realitat quotidiana? No gosaríem pas posar-ho en dubte, déu nos en guard. Però ja veuen, sempre hi ha cosetes que per raons inefables cauen en una mena de forat negre, terra de ningú, malgrat la profusió d’organismes, i mai no arriben a bon port. Mirin per exemple aquella maquíssima moció que el Parlament de Catalunya va aprovar per pràctica unanimitat (faltava Vox: que ens té mania als viatgers alturgellencs?) per una cosa tan simple aparentment com que l’autobús entre Andorra i l’aeroport pari a la Seu. Senzill com ens sembla als ignorants, resulta que tot són ets i uts i ais i uis burocràtics i la moció se l’endú el vent i els ciutadans seguim fent mans i mànigues en cada desplaçament.
