Darrerament veig passar cotxes a mil per hora cap al tard, quan surto de treballar, a Baixada del Molí, talment com si estiguessin fent una competició per veure qui arriba abans a no sé on. L’altre dia vaig estar temptada de trucar a la policia, però, és clar, una que és dolenta a dir models de cotxes i cansament i desídia... A més, era impossible explicar gaire el què. Només que passaven massa ràpids, com si no hi hagués un final, un demà. Com si portessin un neguit irrefrenable de ser els primers, de ser els únics, de ser els millors. Estem parlant d’una via urbana, d’un carrer normal i corrent on la velocitat no hauria de passar dels 50 per hora. I així anem, amb un balanç nefast d’accidents i de víctimes mortals a les carreteres aquest 2024. Amb vides arruïnades, no només les de les víctimes que han perdut la vida i les dels seus familiars, sinó la de les persones que conduïen, que s’han trobat amb una situació inesperada, com sembla ser la del darrer atropellament mortal, i que els deixarà seqüeles per a tota la vida amb culpa o sense culpa de res.
Això no s’esborra, es pot aprendre a conviure-hi amb més o menys traça, amb més o menys suport emocional dels qui tens més a prop o de professionals, però no es pot esborrar. És impossible.
Tant de bo en traguéssim algun tipus d’aprenentatge per viure de manera més responsable, perquè no estem sols en un illa i les nostres decisions impacten sobre els altres. Ja sé que això darrer pot semblar un tòpic o un “nena, en quin món vius?” Però és el que penso. La vida humana no té preu, ho he dit moltes vegades i m’ho crec. I cal seguir endavant, és clar que sí. No ho posem encara més difícil.
